They Might Be Giants, la música com a joc

“No hem vingut prou a Barcelona”, reconeixia el guitarrista John Flansburgh poc després d’arrencar al Vida el concert de They Might Be Giants, projecte que comparteix ¡des de fa 35 anys! amb un altre John, el teclista John Linnell. No hi han vingut prou, però van saldar el deute amb el seu proverbial entusiasme, energia infinita i bones dosis de deliri.

La festa es va encetar amb el vídeo de ‘Walk this way’, clàssic rap-rock d’Aerosmith i Run-DMC, projectat a la pantalla amb cançó de They Might Be Giants per sobre: maqueta de ‘Last wave’, single d’un disc recent explícitament titulat ‘I like fun’ (‘m’agrada la diversió’). Disposada la banda sobre l’escenari, successió imparable de clàssics d’ahir i avui, del bàsic ‘Birdhouse in your soul’ a una ‘Let’s get this over with’ en la qual Linnell es va estrenar a l’acordió; del power pop cruixent d’‘All time what'’ a l’‘oldie goldie’ ‘Your racist friend’; de la seva apropiació de ‘The lion sleeps tonight’ (The Tokens) a una altra versió, ‘Istanbul (Not Constantinople)’ de The Four Lads. Mentrestant, van convertir el públic en part d’una orquestra bastant friqui o es van marcar un ‘fade out’ en viu, reivindicant l’afany de joc com a solució a tots els mals. No s’ha de deixar de ser el nen que vas ser; o no del tot.

Explícit Pla, subtil Beam

Sota el sol de mitjana tarda, Elvis Perkins i la seva banda, que inclou Danielle Aykroyd (filla del caçafantasmes Dan Aykroyd) com a baixista, van tenir certs problemes per retrobar-se amb aquest nen interior. El seu folk psicodèlic va sonar gairebé massa espès. O potser només va ser la percepció d’aquest cronista, sense esplèndids barrets com ells i amb el cap a punt de gratinar. El Petit De Cal Eril van tenir més sort amb el seu escenari: a La Cova, a l’ombra dels arbres, van disfrutar i van fer divertir-se amb el repertori d’‘el disc triangular’, pura estilització, dinamisme, somieig; el millor de Joan Pons fins ara.

Una estona després, Albert Pla pujava a El Vaixell per desgranar un repertori bastant explícit (drogues, sexe, escatologia) davant d’un públic amb bastants nens. Va començar cantant sobre una aventura cèlebre (‘Antònia Font’) i la seva intenció de casar-se amb infanta (‘Majestat’, ja amb ajuda del gran guitarrista Diego Cortés); però la cançó romàntica, va anunciar, era ‘La sequia’, aquella que comença amb “tens paper de vàter enganxat al cul de l’última cagada...”.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Més clàssicament romàntic és Iron & Wine, àlies del cantautor folk Sam Beam, ahir amb banda més jazz i de cambra que rock. Va lluitar per imposar la seva subtilesa davant d’un murmuri insistent: feia una mica de mal escoltar com les seves harmonies vocals amb Elizabeth Goodfellow (bateria) i Eliza Hardy Jones (teclats), especialment precioses a ‘Last night’, s’ofegaven en un mar de converses. La tensió de ‘Boy with a coin’ va apaivagar una mica les veus, però no del tot. Frustració. 

A la tercera (i última gran) jornada del Vida Festival van brillar també el pop ara especialment urbanita de Josh Rouse, que mereixia potser un escenari més ampli que La Cabana; la psicodèlia de múltiples caresde Hookworms; la ràbia emo-punk-hardcore-grunge de Mourn, que ahir van sonar a unes joves Sleater-Kinney; o Of Montreal i el seu glam-rock creuat amb electro-pop.