Crítica de 'Jurassic World: El reino caído': la millor des de 'Parc Juràssic'

Si la trilogia deParc Juràssic va ser concebuda per transcórrer –majoritàriament– en un parc temàtic, la destinació natural de la seva successora, la trilogia Jurassic World sempre ha sigut el món exterior. I considerant que és precisament a El reino caído on té lloc aquesta transició, se suposava que la nova pel·lícula seria un mer tràmit, un necessari pas intermedi cap al clímax apocalíptic. No estava previst que, a més, resultés ser la millor entrega de la saga a la qual pertany des de Parc Juràssic (1993), per la seva capacitat per reproduir algunes de les millors virtuts d’aquella formidable pel·lícula original i, alhora, evitar els pitjors defectes de l’exageradament lucrativa Jurassic World (2015).

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

De fet, en molts aspectes El reino caído funciona a tall de correctiu de la seva més immediata predecessora. En primer lloc, perquè el director, J. A. Bayona, retorna el protagonisme als qui donen a aquestes pel·lícules la seva veritable raó de ser: aquí els dinosaures tenen les millors escenes, i en bona mesura les utilitzen per provocar el tipus d’amenaça i de terror que els van fer famosos fa 25 anys i que des d’aleshores se’ls havia trobat a faltar. En segon lloc, perquè entén que ‘més’ no necessàriament significa ‘millor’, i que acumular escenes d’acció cada vegada més grans no té sentit llevat que compleixi una funció dramàtica i no merament estètica. Bayona està menys interessat a escenificar destrucció que a generar tensió i, en aquest sentit, la pel·lícula en el seu conjunt es pot veure com un catàleg variat de mètodes per mantenir l’espectador amb les ungles clavades a la butaca.

Al cap i a la fi, el maneig de les emocions del públic és una cosa que el barceloní ja havia demostrat dominar en el seu cinema previ. La diferència és que aquí, per primera vegada, ha sabut lligar en curt la seva tendència a recórrer a la coerció per obtenir la nostra empatia; el que aquí sembla voler que vessem no són llàgrimes, sinó gotes de suor freda, i en lloc d’aixafar-nos el cor prefereix fer que ens bategui més ràpid. El canvi d’actitud potser es deu al fet que, per la seva posició en la trilogia, El reino caído està exempta de la necessitat d’oferir grans catarsis dramàtiques; o potser al fet que, simplement, no toca. Al cap i a la fi, no ho oblidem, és una fantasia sobre bestioles prehistòriques. Tot i que, això sí, no una qualsevol. És dubtós que el món necessiti més pel·lícules de dinosaures, però, ja que això no impedirà que continuïn fent-les, no seria sobrer que les pròximes s’assemblessin una mica a aquesta.