Anar al contingut

lectures imprescindibles

Les 10 novel·les de Philip Roth que cal llegir

Autobiografia, sexe, judaisme i els Estats Units són els temes clau dels llibres de l'escriptor mort

Elena Hevia

Les 10 novel·les de Philip Roth que cal llegir
Philip Roth, amb Nova York al fons, en una imatge del 2010.

/

1. 'El mal de Portnoy' (1969) 

La tercera novel·la de Philip Roth li va impulsar la fama pel camí de l’escàndol, a l’altura del de 'Lolita'. Tot i que el menys important és que la crítica saludés amb fervor aquesta història picaresca en la qual el protagonista (en qui no és difícil reconèixer el mateix autor, sempre preocupat pel sexe) explica amb tots els ets i uts, i no poc humor, les seves alegries i tristeses al llit, i fa un retrat poc complaent de la seva comunitat jueva i les seves totpoderoses mares.

2. 'La gran novel·la americana' (1973) 

Roth en desbocada forma satírica. Posats a atrapar aquest animal mitològic anomenat gran novel·la americana, ¿hi ha algun acostament millor que el beisbol, l’esport nacional nord-americà? Entorn d’un equip format per hilarants desferres en les albors de l’entrada dels EUA a la segona guerra mundial s’hi engloben anticomunisme, conspiració, corrupció, gangsterisme, immigració, periodisme esportiu... Amèrica, vaja.

3. 'Els fets’ (1988)

Es pot llegir com el contrapunt de la magnífica ‘La meva vida com a home’ (1974), en la qual apareix per primera vegada l’alter ego de l’autor, Nathan Zuckerman, i explica veladament la destructiva relació amb la seva primera dona. En 'Els fets’ fa una doble pirueta explicant els fets d’aquella novel·la en forma d’autobiografia. Bé, una autobiografia en què l’autor no es dirigeix als lectors i sí a Zuckerman, que el titlla de poc fiable.

4. 'La contravida' (1986)

No content amb aquests jocs metaficcionals, Roth va fer cinc variacions diferents sobre la vida de Zuckerman (variació al seu torn de la seva pròpia vida), cinc versions que van complementant la història o contradient-se entre si. Guanyo el National Book Critics Circle el 1987.

5. 'Patrimoni' (1991)

De nou una història autobiogràfica en la qual, presumiblement, hi ha menys mistificació que en altres llibres. Roth, sense ostentacions ni jocs de l’amagatall, relata la mort del seu pare, víctima d’un tumor cerebral. El llibre marca en la seva trajectòria el quilòmetre zero de la seva obsessió per la mort i la decadència que ja no l’abandonaria.

6. 'El teatre de Sabath' (1995)

Una de les obres mestres indiscutibles de l’autor. Per Harold Bloom, la millor.  I potser també és la que més aprofundeix en l’essència jueva. De nou, un protagonista amoral, obsessionat pel sexe, que troba un plaer especial manipulant les dones.

7. 'Pastoral americana' (1997)

Roth s’enfronta (de nou i seriosament) al concepte de la gran novel·la americana i en surt triomfador i amb un Pulitzer. La seva mirada es fa política i social en aquest primera entrega de l’anomenada ‘Trilogia americana’ que dissecciona els Estats Units des dels contestataris anys 60. Seguidament, ‘Em vaig casar amb un comunista’ (una revenja contra la seva segona esposa, Claire Bloom).

8. 'La taca humana' (2000)

Tancament de la trilogia i resposta de Roth a l’ascendent correcció política. Un professor d’universitat és acusat de racisme per la mala interpretació d’un comentari seu a classe. La trama es fa més complexa quan el lector s’assabenta que l’home ha mantingut sempre en secret els seus avantpassats negres. 

9. 'La conjura contra Amèrica' (2004) 

Una obra estranya dins de la trajectòria de l’autor, però en el fons molt connectada amb les seves grans preocupacions. Es tracta d’una ucronia en la qual l’aviador Charles Lindbergh, ben conegut per les seves simpaties nazis, es postula a la presidència dels Estats Units i guanya les eleccions a Roosevelt.

10. 'Nèmesi' (2010) 

Última novel·la de l’autor i tancament també de la tetralogia 'Les nèmesis’, composta també per 'Elegia' (2006), 'Indignació' (2008), 'La humiliació' (2009). Tot i que alguns autors prefereixen 'Indignació', 'Nèmesi', que relata l’epidèmia de la pòlio amb ecos de tragèdia grega, és tant o més acabada i un magnífic tancament a la seva trajectòria.