'Inscape', visionari viatge espacial d'Hèctor Parra

“L’essencial de l’univers és invisible”. Aquesta frase de l’astrofísic francès Jean-Pierre Luminet, expert en la teoria sobre els forats negres a l’espai, és el punt de partida d’‘Inscape’, creació del compositor català Hèctor Parra resident a París que va viure la seva estrena mundial dissabte a l’Auditori. La visionària però clarivident peça també s’inspira en el film ‘Interstellar’ que narra la peripècia d’uns astronautes introduint-se per un tub de cuc a la recerca d’una nova llar per a la humanitat. El títol està dedicat al desaparegut Stephen Hawking, com a homenatge a una vida consagrada a la ciència.

L’obra, composta per a una agrupació de 16 solistes, gran orquestra i música electrònica, ha inundat la sala Pau Casals d’un electritzant magma sonor distribuït per 24 altaveus que ajuden a transmetre les sensacions del psicoacústic viatge sensorial fins als límits del món conegut abans de penetrar pel forat negre i arribar fins al virtual món d’un nou cosmos. Es tracta, ni més ni menys, qued’un intent de cartografiar l’univers dins d’una sala de concerts.

Il·lusions sonores 

La participació de l’Ensemble Intercontemporain de París, fundat el 1976 per Pierre Boulez i un referent en la música d’avantguarda, barrejada amb l’OBC i sons electrònics en directe, ha contribuït a donar més relleu a la interpretació d’aquesta aventura cap al més desconegut de l’univers, emprès pel compositor amb la col·laboració de l’esmentat Luminet, present en la ‘première’. Vuit solistes, distribuïts pel primer pis de l’Auditori, produeixen ones amb els seus instruments que són tractades electrònicament i generen il·lusions sonores.

Notícies relacionades

Toni Cruanyes: «Ens hem convençut que la vida de les dones normals no és important»

Bronca al ‘Lohengrin’ de la besneta

N’hi ha prou amb tancar els ulls i concentrar-se en l’imaginari de la música per comprendre l’abast del missatge que transmet. Un desafiament descomunal per al compositor i els intèrprets, amb un Ono dotat d’un còsmic misticisme en la direcció. L’energia de la qual es parteix evoluciona des del lirisme de la flauta encarnant l’individu en un univers representat per la cada vegada més poderosa orquestra fins a arribar al moment en què la intensitat sonora decau quan s’aproxima el final del recorregut. Una brillant convergència entre art i ciència la d’aquest títol. Parra, Ono i els músics van ser  reiteradament aclamats, la qual cosa és un bon presagi per a les seves pròximes cites a París, Lilla i Colònia.

En diàleg amb ‘Inscape’, l’OBC va programar la ‘Quarta’ de Mahler, que presenta la mirada d’un nen cap a la vida celestial desgranada, com a colofó, en un intens ‘lied’ per l’exquisida soprano Michaela Kaune. El director va portar l’orquestra al màxim de les seves possibilitats, brillant especialment en els moments de ritme pausat. Va ser un espectacular tancament per a una vetllada d’encertada intencionalitat programàtica.