Maria del Mar Bonet i Martirio, contra els elements

Maria del Mar Bonet i Martirio van preparar dos repertoris exclusius per al festival Barcelona Poesia, tocats per la sensibilitat literària, amb els quals van reeditar la seva llarga complicitat. I malgrat que aquest dissabte a la plaça de la Catedral l’una i l’altra van poder mostrar el seu poder, ens vam quedar amb la mel als llavis quan la pluja va forçar la suspensió de l’espectacle després d’una hora de recorregut.

Una pena, ja que el disseny de la nit era inèdit, amb les dues cantants acompanyades tan sols dels seus pianistes de confiança. Jesús Lavilla, en el cas de Martirio, subministrant les seves dinàmiques anguloses al teclat, amb un punt ‘free’, a un temari que va començar a caminar citantLorca en el seu ‘Romance de la rosa’ La «deessa de la cançó» de Huelva, com la va presentar el poeta Juan Cobos Wilkins, va interpretar en aquell estadi en el qual no hi ha frivolitat ni tragèdia impostada, sinó sensació d’enteniment amb la vida mateixa.

“La poesia és pa per a l’ànima”, va subratllar abans d’abordar, continuant amb Lorca, ‘Gacela del amor imprevisto’, i rematant l’última estrofa (“... la sangre de tus venas en mi boca / tu boca ya sin luz para mi muerte”) tapant-se teatralment els ulls amb les mans. Una cançó aquesta que va gravar al seu disc a mitges amb el pianista cubà José María Vitier ‘El aire que te rodea’ (2011), del qual va sortir també ‘Epigrama’, a partir del poema del nicaragüenc Ernesto Cardenal. Una cita a Rubén Darío, ‘El amor pasajero’’, va completar el recorregut poètic, ja que, com que els nuvolots presagiaven el pitjor, la parella va escurçar repertori i va acudir a ‘María la portuguesa’, de Carlos Cano, i el tango ‘Volver’, esquitxat ja per un inquietant plovisqueig.

Estrofes per a valents

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Va sortir Sebastià Alzamora, recitant ‘Un poema indecent’ i donant pas a Maria del Mar Bonet i el seu pianista, Dani Espasa. Només van poder interpretar tres cançons, tot i que plenes d’intensitat i intenció. «Sou valents, ¿eh?», va saludar la cantant el públic, que es protegia com podia de la pluja compartint paraigües. Brava, ella, imposant-se amb una enèrgica versió de ‘La Balanguera’ que va arrencar el cant del públic al crit de “més fort!”.

Una cançó que ella sempre ha sentit com un himne dels Països Catalans i que va sintonitzar amb el duel de ‘Ronda amb fantasmes’ (text del seu estimat Rosselló-Pòrcel), en la qual va treure forces de flaquesa, desafiant els elements amb aquest marc de la Catedral com a suggeridor fons gòtic en una interpretació imponent que va dedicar “als polítics que estan a la presó i a l’exili”. Quan la van advertir del risc de seguir endavant, amb tanta electricitat pel mig, va tancar amb ‘Què volen aquesta gent?’ no amb la guitarra, desajustada per l’aigua que ho amarava tot, sinó amb el piano d’Espasa, una versió sense precedents per segellar una nit accidentada però vibrant.