María Dueñas rendeix homenatge a les dones que van emigrar

El fenomen de l’emigració espanyola a Nova York a finals del segle XIX i principis del XX ha passat pràcticament desapercebut. Potser ha sigut qüestió de números, que, encara que gens menyspreables (desenes de milers de persones), van ser inferiors als de grans migracions com les d’italians o les d’irlandesos. També pot ser degut al fet que, com explica l’historiador de la Universitat de Nova York James Fernández, els EUA van encasellar els espanyols que van arribar al seu territori com a «exploradors i frares» i Espanya sembla que no acaba mai de rendir el compte polític i històric amb els que van emigrar. En tot cas, ara pot ser que alguna cosa canviï. Perquè aquest fenomen batega en les 624 pàgines de Les filles del Capità (Columna Edicions)Les filles del Capità , quarta novel·la de la supervendes María Dueñas.

L’autora d’El temps entre costures, La missió de l’oblit i Destí, La Templanza ha passat uns dies a la ciutat elegida com a escenari en un viatge promocional. I en una entrevista explica que «la primera idea era escriure sobre dones emigrants, sense saber on les enviaria». Va pensar en l’operació Cangur, programa governamental d’emigració assistida a Austràlia, i en moviments dins de la Península del camp a la ciutat. Fins que se li va acudir Nova York. «No sabíem res d’aquesta immigració, que no va ser igual que la de l’Argentina o Cuba però que va tenir transcendència i va durar dècades».

Al descobrir que hi havia molta informació en fonts com el diari La Prensa; que hi ha qui fa més de 10 anys que treballa a documentar-la, com James Fernández i Luis Argeo (autors del llibre Invisible immigrants), i que quedava gent viva o els seus descendents, es va decidir. «Com amb El temps entre costures D’aquí cinc o deu anys no hi haurà aquesta primera persona. Mentre tingui la possibilitat d’accedir a aquesta font meravellosa de recursos, val la pena utilitzar-los».

Dueñas va saber també que volia que el llibre tingués «un protagonisme més plural que els anteriors». I així va idear Victoria, Mona i Luz Arenas, tres germanes malaguenyes que, així que arriben amb la seva mare a la ciutat, perden el pare en un accident i han de tirar endavant en una urbs dura, cada una amb la seva personalitat, cada una amb els seus objectius. «Fent malabars amb tres vides podria oferir una perspectiva més rica de tot l’entorn i em venia de gust com a repte literari».

Per Fernández, l’historiador, «és com si María hagués animat fotos, imaginant l’abans i el després». I creu que és «un gran encert» que hagi elegit situar l’acció en els anys previs a la guerra civil, un conflicte que va trencar els somnis de molts de tornar a Espanya.

Les aventures i desventures de les Arenas, en què van apareixent personatges reals com Xavier Cugat i Alfons de Borbó, transcorren a més en un Nova York on l’empremta espanyola és gairebé ja imperceptible. No hi queda res al carrer Cherry, on hi havia els molls. I al Carrer 14, epicentre de la Little Spain, només hi sobreviu una església (que no es pot visitar) i l’establiment La Nacional. «Em sorprèn i em fa pena aquesta poca empremta», lamenta l’autora. «Hi hauria d’haver un esforç institucional per donar-li suport però... Som deixats. De sobte volem construir castells en l’aire i se’ns omple la boca amb la marca Espanya, però les coses que tenim les cuidem poc».

Històries èpiques 

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

Ella ha fet la seva part. I parla amb passió i «total admiració» de les dones reals que van emigrar. «Era gent que no havia sortit mai del poble i feia el salt i abandonava el món que coneixia. Es ficaven en un vaixell, moltes vegades soles, embarassades o amb nens, amb la seva maleta de cartró... No parlaven anglès i s’esllomaven per treballar en el que fos. Sobrevivien, batallaven al comprar o amb el propietari perquè no les enganyessin, al col·legi... Són històries èpiques».

Dueñas troba un clar paral·lelisme no tant amb les dones que se’n van ara d’Espanya sinó amb les que arriben de Llatinoamèrica, d’Europa de l’Est, de l’Àfrica... «T’expliquen com viuen i et cau l’ànima als peus. Amb elles és amb qui comparo les emigrants de la meva novel·la».