Anar al contingut

Entrevista al guanyador del Man Booker 2017

George Saunders: "Internet simplifica la teva visió del món; la literatura la complica"

Amb 'Lincoln al bardo', la seva primera novel·la, l'autor de 'Pastoràlia' es consolida com una veu imprescindible de les lletres nord-americanes

Idoya Noain

George Saunders: "Internet simplifica la teva visió del món; la literatura la complica"

Johnny Louis

George Saunders (Amarillo, Texas, 1958) ha tornat a fer-ho. Llibres com Secessiolàndia pel pedregar, Pastoràlia i 10 de desembre el van consolidar com un dels grans mestres vius del relat i el seu debut en la novel·la el ratifica com a veu imprescindible de la literatura. Lincoln al bardo (Edicions de 1984, en català, i Seix Barral, en castellà; ) és una obra innovadora, exultant, complexa i «única» segons el jurat que li va donar el premi Man Booker l’any passat (no sense polèmica al Regne Unit, al ser el segon consecutiu per a un nord-americà). Formalment exigent per al lector, el llibre té recompensa. I Saunders converteix un món poblat per fantasmes i per un personatge tan conegut com el president nord-americà Abraham Lincoln en un exercici vibrant de vida i empatia.

–Va saber fa anys de les visites al cementiri que va fer Lincoln quan va morir el seu fill Willie. ¿Com va ser el procés fins que va néixer el llibre?
–Vaig sentir la història als anys 90 i vaig fer el petit exercici d’imaginació que fan els escriptors: com devia ser, com devia començar... Però em feia por. Vaig pensar que era massa difícil per a mi, que no estava preparat, que no tenia les habilitats necessàries encara, així que vaig esperar. Al voltant del 2012, gairebé amb 55 anys, vaig pensar que podia intentar-ho.

–¿Quin va ser el màxim repte? ¿Va tenir clar que havia de ser una novel·la?
–Sempre començo amb l’assumpció que ho faré tan curt com sigui possible, perquè, quan expandeixo les coses, a vegades es fan avorrides. Hauria sigut feliç de fer una història curta, però va acabar sortint llarga. Per un moment, va ser un llibre històric en primera persona molt avorrit. Lincoln és un gran problema, perquè s’ha escrit molt sobre ell. Vaig mirar de trobar una forma que fes que el material adquirís vida i no resultés previsible. Això últim pesava molt. Per explicar la història correctament, havia de tenir més confiança en la sinceritat. En el meu treball i per la meva personalitat tendeixo per defecte cap a l’humor o el sarcasme, és un lloc segur per a mi, però en aquest llibre vaig sentir que havia de ser emocionalment concordant amb el succés [la mort del fill de Lincoln], havia de trobar la manera d’estar més còmode amb un text que no fos divertit. Això requeria certa maduresa. En aquests 20 anys vaig fer també bastant escriptura de no-ficció, i això hi va ajudar. Quan escrius sobre gent i situacions reals, aprens que a vegades els fets són útils, que no ser divertit pot ser també una manera d’aconseguir força emocional.

–¿Pot aprofundir més en el repte que representa tot el que se sap de Lincoln?
–Al principi, tota la informació que hi ha sobre ell resulta aclaparadora. Penses: «Déu, no podré dir res de nou». En l’art, en general, arribes a un projecte i la primera cosa que aprecies és que és ple de problemes. Una de les primeres tasques de l’artista és designar els obstacles potencials. No pots ignorar-los. Però buscar respostes a aquests problemes et dona l’oportunitat de fer coses que ningú espera. Cada vegada que el llibre comença a acostar-se a un clixé, s’ha de buscar un enfocament diferent. En cert sentit, això t’està donant un mapa per ser original.

–L’originalitat és molt important per a vostè.
–Ho és, potser massa. No m’importa si algú diu que un llibre és babau o cínic o el que sigui; mentre sembli una cosa nova, em sento feliç. Això està relacionat amb el fet que vull que les paraules tinguin un impacte emocional en el lector. Crec que això suposa recordar-li la frescor del món, que per a mi és del que es tracta l’originalitat. Ens acostumem a veure el món de certes formes, però això només és el producte de la nostra ment vaga. Quan comences un dia, tot és nou. Una de les coses que podem fer en art és recordar-nos aquesta frescor.

–¿Considera que és important seguir experimentant per mantenir viva la literatura?
–És important, però també ho és que els experiments siguin honestos i essencials. A vegades llegeixes un llibre de l’anomenada ficció experimental i veus que l’autor volia fer una cosa boja, però crec que és millor si la bogeria està al servei d’alguna altra cosa. En aquest llibre he intentat que la cosa principal fos fer la connexió emocional entre l’autor, el lector i Lincoln. Em vaig preguntar què necessitava per fer-ho i la resposta va ser: innovació formal. Jo soc, sobretot, un contador d’històries al vell estil; vull involucrar el lector en tots els nivells, vull que el llibre tingui alguna cosa a veure amb la seva vida. I el meu repte és esbrinar què he de fer perquè aquesta connexió sigui més forta.

–En el llibre inclou textos històrics.
–Especialment en una història que té fantasmes i altres coses sobrenaturals, un dels reptes tècnics era aconseguir que el lector cregués en la realitat d’un món fictici. En el moment en què el lector pensi que estic inventant-me coses, l’he perdut. En la ficció sempre intentes crear l’aparença de realitat perquè l’obra d’art pugui fer la seva màgia. Vaig pensar que el que seria més convincent seria incloure-hi les reproduccions textuals, encara que moltes no fossin particularment literàries. Em vaig adonar que aquesta mena de fets tenen pes. I quan sentia que estava fent massa bogeries amb els fantasmes i el meu lector imaginari començaria a pensar que desvariejava, era important tornar a un terreny històric que redrecés una mica el vaixell. Moltes de les innovacions tècniques de la meva escriptura neixen d’aquest desig d’assegurar-me que no perdo el lector.

–Algunes referències històriques són inventades. És una cosa que connecta amb el món d’avui, les fake news, que és difícil creure en fonts en què suposadament has de creure.
–Em va semblar bonica la idea que en certs moments històrics no saps realment el que va passar. Per a mi tenia una ressonància personal. Vaig parlar amb algú que vaig conèixer de jove i em va explicar una història d’una festa en què està segura que jo hi era, però jo estic segur que no hi era. Hi ha una cosa profunda en això, mostra les limitacions de les nostres ments per acomodar-se al món. Quan decidia inventar alguna cosa, sabia que no podia fer-la massa boja. Vaig intentar no inventar la història, sinó agitar-la una mica. Tot això va ser abans de Donald Trump, i fake news no era una expressió comuna. Però tot es redueix a una qüestió d’intenció. Si tu i jo pactem que t’expliqui una història però jo t’aviso que m’inventaré coses per fer la història més amena i tu em dones el vistiplau, estem en un contracte artístic. Si soc portaveu de la Casa Blanca i tu estàs esperant la veritat i jo et menteixo, això és molt diferent. En moments com aquests, quan la dreta està fora de control, una de les primeres coses que es perden són els matisos. Els que estimem l’art hem de mantenir-nos molt ferms en la diferència entre la ficció amb consentiment comú i la grollera mentida. Són molt similars en la tècnica, però la intenció és totalment diferent.

–¿Quins valors ens pot donar la literatura en temps com aquests?
–El principal és una forma diferent de pensar. A internet tot és polze  amunt o avall, i sembla que el principal objectiu és tenir un titular que alimenti les teves preferències o inclinacions. Això simplifica la teva visió del món. La literatura, en canvi, la complica. Als EUA ara hi ha una cultura literària petita però apassionada. Ara bé, la cultura més àmplia està anant ràpidament costa avall. Es degrada la capacitat de pensar. La gent s’accelera a l’hora d’emetre judicis, d’alinear-se amb un o un altre bàndol i s’erosiona la simpatia. Generar simpatia és important. Quan escric, sento simpatia i respecte pel lector, i tots dos ens unim a intentar respectar els personatges imaginaris; és un bon exercici empàtic, que requereix una gran dosi de confiança. S’ha de tenir confiança per escoltar els teus enemics, i la ficció és un bon entrenament. I també m’interessa la idea que com a éssers humans no estem ben preparats per a aquesta vida. La ficció ens ho recorda. És una profunda posició filosòfica. És a dir: «No sé una cosa. M’estic perdent. Estic perdut».