L'aura de Pink Floyd

Com es van extingir els dinosaures, s'apaga de mica en mica l'estela refulgent de Pink Floyd. Però fins i tot en el seu crepuscle, Roger Waters és capaç d'envoltar-nos amb la mística d'aquelles obres que van deixar empremta en el rock dels anys 70 i que conserven l'aura dècades després. Així va ser ahir a la nit, en el concert espectacular i emotiu que va oferir en la primera de les dues nits al Sant Jordi. Per última vegada, si hem d'atendre a l'anunci que aquest músic de 73 anys va fer mesos enrere.

Sessió de música amb pòsit històric, més gran que la suma de les seves notes i harmonies, generadora d'un ressò mític. Començant pel planador Breathe que va obrir la nit situant-nos en un altre pla mental, en un altre tempo. El baix galopant de Waters, marcant el desplegament robòtic de One of these days, un Time on la seva veu encara robusta, una mica rugosa, va dialogar amb la del guitarrista Jonathan Wilson, i el vol lliure de The great gig in the sky, amb les dues coristes enfilant-se fins a les notes més altes. I d'aquí a la nit apocalíptica de Welcome to the machine.

D'això se'n solia anomenar rock simfònic, o progressiu, o art-rock, i caducades les successives directrius del mercat de tendències, potser sona avui més atemporal que fa 20 o 30 anys, quan semblava més vell que antic. El material de The dark side of the moon, el disc més citat de la nit, conserva l'enigma i es va desplegar amb rigorosa precisió per la tropa d'una desena d'integrants.

Però, encara que Pink Floyd centrés el guió, Waters va venir també a presentar-nos el seu últim disc en solitari, Is this the life we really want?, del qual va oferir quatre cançons. Música molt connectada amb el seu antic grup, que va abundar en apunts antiimperialistes i al·lusions a la política internacional. Emparedada entre viatges al passat com el de Wish you were here, amb guitarres acústiques i Syd Barrett a la memòria. I Another brick in the wall, tancant la primera part, amb un solo a l'estil de David Gilmour inclòs, calcat per Dave Kilminster, i una dotzena de «nens de Barcelona», va apuntar Waters, desfilant a ritme marcial i secundant encantats de la vida aquell «we do't need no education», no sabem si amb l'aprovació dels seus pares.

Més enllà de determinats hits, Pink Floyd va ser un grup d'àlbums, i n'hi va haver un que al seu dia va ser inesperadament tèrbol, Animals, que va obrir la segona part. Va sonar Dogs, acompanyat d'un desplegament visual: una llarga pantalla que va travessar el Sant Jordi de forma transversal, a l'estil de la d'U2 amb aquell Innocence + Experience, amb les quatre xemeneies de la central de Battersea, de Londres, que el 1977 va il·lustrar la portada d'Animals.

En el convuls camí cap a Pigs (Three different ones), només faltaria, un preciós porc volador, mentre Waters se servia una copa de... ¿cava? a la salut dels éssers menyspreables de la humanitat. Entre ells, Trump, que va aparèixer en pantalla en formes burlesques, amb la seva cara en un cos de porc, i la paraula Charade (farsa). I més porcs: un altre, de mida més gran, amb la frase Peggy bank of war. Tancant aquest bloc, un missatge concloent escrit en castellà: «Trump, ets un gilipolles».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

ELS DINERS DEL MÓN / Tram de més contundència audiovisual, amb la pantalla central creixent de mida entre colors psicodèlics, i de més voltatge polític: imatges de líders internacionals, de Putin a Theresa May, a Money (no es va veure Rajoy) i de guerres, protestes i el mur israelià a Us and them, peça que dona títol a la gira.

Una altra parcel·la de l'últim disc es va intercalar amb cites a Brian damage i un Eclipse envoltat en un prisma de llum. I després de demanar que «empatitzem els uns amb els altres», una inesperada Mother i, com a colofó, Comfortably numb, deixant-nos no «confortablement letàrgics» però sí, potser, una mica melancòlics.