09 jul 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Quimi Portet: "He fet aquest disc per oblidar-me de tot"

El cantant i guitarrista, excomponent d'El Último de la Fila, publica 'Festa major d'hivern'

Jordi Bianciotto

Quimi Portet: "He fet aquest disc per oblidar-me de tot"

FERRAN SENDRA

Quimi Portet reapareix amb Festa major d’hivern, un disc en què toca gairebé tots els instruments i que presentarà al festival Strenes, de Girona, el 20 d’abril, i a Apolo, Festival del Mil·lenni, el 15 de maig.

–Les festes majors s’associen a l’estiu. 
–Sí, però als pobles de Catalunya també hi ha festes d’hivern, on la gent intenta igualment ser feliç i practica una esportivitat intentant divertir-se, i les orquestres són més barates... Aquest és un disc que conté cançons d’una època concreta i amb un estat d’ànim.

–¿Quin estat d’ànim? 
–Em costa saber quin és. M’han dit que sembla desencantat, no sé si és l’edat.

–Ha fet 60 anys. 
–Sí, és una edat específica, que no és millor ni pitjor que els 59. És un número, tot i que els que acaben en zero imposen.

–Home, ¿està segur que 60 no és sempre pitjor que 59?
–Bé, sí (riu), de totes maneres també pot ser que hagis passat una mala època als 50 i que als 60 estiguis encantat de la vida. Tampoc em preocupo gaire. L’edat té una importància, mai l’he amagat, i accepto amb esportivitat el pas del temps.

–La cançó que obre el disc, Petita vida, té un aire transcendent. 
–Potser sí, és la primera lletra que vaig escriure d’aquest disc. Em va costar obrir l’aixeta de les lletres. És una cançó sense gaires pretensions, filosofia quotidiana i tot això.

–¿El contraria la sentència lapidària que «la terra et sigui lleu»?
–Sí, a tothom, ¿no? Perquè, ¿hi ha alguna possibilitat que la terra no et sigui lleu? Si ets mort... Cal veure la cursileria que a vegades gastem. Aquesta cançó parla també de la transcendència que pot tenir una cosa minúscula com la música, que et connecta amb els teus sentiments autèntics.

–A Bestiar sentimental, ¿parla d’una comunitat humana?
–Té un punt de connexió amb la situació política del país, que és delicada i inquietant. Amb 18 anys, la meva generació teníem la il·lusió que el món anava a millor, que la justícia social avançava, i la igualtat, i la cultura, i amb els anys no només veus que va cap enrere, sinó que tot es desintegra. I ara ja no em refereixo només al país sinó a la humanitat.

–«Som un bestiar sentimental, mil voltes humiliat», diu. 
–És una obvietat, ¿no? No diré res sobre la situació política, només diria obvietats. He fet aquest disc per oblidar-me de tot. Necessitem estar vius, i no fingint normalitat, sinó actuant, cantant, tocant, fent discos... Aquest disc es va escriure en moments en què em va costar molt que la política no fos omnipresent.

–¿Va dubtar sobre si reflectir pensaments polítics a les cançons? 
–No, perquè mai he sabut fer cançó política. Jo em vaig fer músic per evadir-me de la realitat. Com en Sisa. No soc apolític, però quan faig música és així.

–Ha recuperat el productor David Tickle. 
–Sí, amb ell vaig produir Astronomía razonable, d’El Último de la Fila. Sempre hem mantingut el contacte. El David és tècnic, va començar com a enginyer i té una sensibilitat increïble.

–En el seu so sempre hi ha hagut un component primitiu: ¿rock de garatge? ¿Glam? ¿Bo Diddley? 
–En el fons, jo vinc de la música negra, que és el que escoltava la meva mare quan era petit. I sí que confesso que sempre m’han agradat les coses musicalment primitives. Com Redbone, aquell grup d’indígenes americans. O el rock alemany, sobretot Can, que era molt tribal. Encara que també hi ha una part romàntica en mi, aquestes balades que em surten de tant en tant.

–I hi ha un contrast entre aquest punt cru i el so seu tècnic i elaborat. 
–Sí, això em costa analitzar-ho, però tinc una voluntat que les coses siguin netes, clares, diàfanes... Que no hi hagi deixadesa. Soc ordenat per naturalesa. De fet, crec que el músic és un ordenador de sons.

–L’únic músic convidat del disc és precisament Phil Manzanera, guitarrista de Roxy Music. ¿D’on ve la seva relació?
–Ens vam conèixer coproduint un disc d’Elefantes (La forma de mover tus manos, 2003), ens vam fer amics i sempre hem mantingut el contacte. Toca a Pedalada popular,  un tema brut, amb una bateria gairebé amateur i un riff de baix que se t’endú, amb la guitarra per sobre com volant.

–No sol parlar d’influències. ¿Ho va ser Roxy Music? 
–M’encantaven: el primer disc, amb cançons com Re-make / Re-model, va ser molt impactant. Però mai he sigut fan de ningú; no soc mitòman. Encara que, bé, els Beatles van ser una cosa molt seriosa. Van fer sons que mai havíem escoltat. La primera vegada que vaig sentir Day tripper... Era un descobriment constant. O la guitarra de Led Zeppelin, o de Deep Purple...

–Fa un parell d’anys es va retrobar amb Manolo García en els concerts de Los Rápidos i Los Burros. ¿Es van plantejar que fos el començament d’alguna cosa? 
–No. Amb el Manolo ens veiem molt sovint. Un dia, menjant un arròs, ens vam dir que podríem fer això i ja està. Tenim una amistat a prova de bales. Però tenim clar que mai tornarem a ser El Último de la Fila, perquè no només som nosaltres dos: és una època, un estat d’ànim, una forma de funcionar... Podem col·laborar en moltes coses, però no tornarem a intentar reeditar allò, perquè entre altres coses estem satisfets amb les nostres carreres en solitari.

–En solitari, i en català, el mapa de llocs on pot actuar és molt més reduït. 
–Sí, sintonitzo la televisió i hi ha 70 canals on no sortiré mai. Hi ha fins i tot canals hostils a la teva cultura i a la teva llengua. El més normal seria que n’hi hagués almenys 35 en què poguessis sortir. Però tot això ja ho  sabem. No em dedico a la sociopolítica. Em vaig fer músic per fugir dels problemes de la humanitat.

–Tornarà a sortir de gira amb Jordi Busquets (guitarra) i Ángel Celada (bateria). ¿Què passa amb el baix, potser ens dirà que és un instrument sobrevalorat? 
–No, no, m’encanta el baix, el disc n’és ple, els toco jo. En directe aquest treball el fa Busquets amb un octavador o jo mateix tocant una guitarra de jazz que pot sonar molt greu. No és que repudiem el baix per sempre. Només és un experiment que fem amb il·lusió.