CRÒNICA DE CONCERT

'Stranger things' en viu i en directe

Kyle Dixon i Michael Stein van fascinar a Barts amb la seva banda sonora per a la popular sèrie de Netflix

'Stranger things' en viu i en directe

FERRAN SENDRA

1
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Els poders de la televisió, o com vulguem anomenar Netflix, són infinits. Els texans Kyle Dixon Michael Stein han passat de ser dues quartes parts d’un grup sintètic semisecret (excel·lents S U R V I V E) a anar pel món omplint sales d’aforament considerable, com Barts, dimarts a la nit. Tot gràcies a la seva banda sonora per a Stranger things, sèrie estrenada a l’estiu (en teoria, la pitjor estació per estrenar una sèrie) i convertida per sorpresa en fenomen cultural.

    D’uns anys cap aquí, a joc amb el revival dels anys 80 que no s’acaba mai, les bandes sonores de terror i ciència-ficció tornen a estar banyades de sintetitzadors polsàtils a l’estil de John Carpenter i atmosferes evanescents marca Tangerine Dream. Dixon i Stein beuen a consciència d’aquestes referències, sumant aromes postrock heretades de Mogwai (els que també han posat banda sonora a una fantàstica sèrie fantàstica: Les revenants).

Dimarts van assaltar l’escenari sense visuals de la sèrie (qui sap si per estalviar-se el pagament de drets), però un conjunt desordenat de tubs fluorescents que dibuixava diferents coreografies i s’il·luminava en diferents colors, segons l’humor de la cançó en qüestió, va servir de convincent suport visual.

LLARGA ‘SUITE’ CANVIANT

Notícies relacionades

Per un altre costat, la mateixa música, amb el seu poder evocador, servia per despertar imatges al cap. No sempre de la sèrie: el duo podia deixar irreconeixibles les peces, començant per la composició principal guanyadora de l’Emmy, recuperada en versió alentida (i breu). Ajuda al desconcert que Dixon i Stein no respectin la cronologia narrativa, enllaçant, per exemple, el retorn d’Once a casa en la segona temporada (The return) amb la presentació dels joves protagonistes en la primera (Kids).

Diem enllaçant perquè el gruix del concert va ser una llarga suite ininterrompuda de moviments molt diversos, d’emocions contrastades, del que és terrorífic al que és elegíac i d’aquí al que és marcial. Hi va haver emoció tranquil·la amb Eleven, èxtasi d’acció amb Soldiers, inquietud sobrenatural amb The upside down i melancolia infinita amb Eulogy. Tot arrodonit per un clímax tan perfecte com Levitation, en què el públic al complet devia estar ajudant mentalment Once a tancar la porta del Món al Revés.