Fernando Aramburu: fragments d'interior

Després de l’èxit d’una novel·la realista com Patria, en què el llenguatge i els conflictes havien de ser vigorosament col·lectius, Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959) ha necessitat canviar de registre, retirar-se a la seva intimitat i tornar a les paraules tota la seva capacitat de suggestió. De narrar el que afecta una comunitat, com és la intoxicació de la vida civil produïda pel terrorisme a Euskadi, ha passat a descriure allò que només concerneix un individu (el mateix autor): el contingut fragmentari de la seva consciència, on les imatges perdurables, les emocions i sensacions, els records rotunds o esfilagarsats, la vaga noció de si mateix componen un territori interior muntanyós i refractari a tota cartografia exacta.

Aquesta immersió en l’esfera de la seva intimitat no ha adoptat la forma d’una autobiografia o un autoretrat convencionals perquè Aramburu ha volgut respectar l’estructura discontínua del mecanisme mental que ens proporciona la impressió d’unicitat i identitat, la de ser nosaltres mateixos. Per a això ha operat al revés que l’autobiògraf: no explica l’esdevenir exterior de la seva vida, sinó la repercussió interior d’aquest esdevenir. Ha desposseït el seu text d’accions i, amb això, de lligam causal i linealitat temporal, cosa que es tradueix en una succes-

sió de breus capítols d’un assumpte feliçment imprevisible però arrencats de les parets interiors de l’escriptor. 

RASTRES DE FETS

El jo que està absent és, per tant, el que veuen els altres, desallotjat pel jo que s’afirma en la memòria i els sentiments. I, no obstant, aquí i allà apareixen els rastres dels fets que haurien armat un autoretrat factual: el xaval que va descobrir amb fervor la màgia verbal en els versos de Federico García Lorca, l’aspirant a poeta surrealista que va fundar el grup CLOC d’Art i Desastre el 1978, el jove que el 1983 va marxar a Alemanya enamorat sense saber que ho feia per quedar-s’hi i complir allà el seu somni de ser escriptor, l’home al qual el 1989  va transformar la cruel malaltia de la seva filla o al qual un setembre li van comunicar per error un diagnòstic letal.

Enfront d’aquests fets prevalen amb poderosa intensitat l’evocació i la reflexió, totes dues d’una subtilesa inusitada, per exemple al recordar els oblits, o la fragilitat del pare i el dolor que la seva mort deixa en els objectes que van ser seus, o al registrar com es perd la joventut o la percepció de la pròpia materialitat corporal. No falten records exaltants de la vivència amorosa, de l’amistat o de la sobtada joia de saber-se viu, com tampoc de les nits negres i els buits al cor que ho aniquilen gairebé tot. Sorprèn la riquesa i diversitat d’aquests fragments d’interior, en què la lectura i l’escriptura ocupen un lloc important, una lectura que és font de goig quan brinda en prosa natural, perspicaç i elegant les seves porcions de profunditat, però també de creixement polític i moral, com l’apreci a l’home per sobre de la idea après en Albert Camus.

Però potser el valor més obvi d’aquest llibre és el seu estil, insubmís al clixé i l’asèpsia, tens en cada pàgina, lleial a l’imperatiu de revitalitzar les paraules de la tribu trencant inèrcies i calcificacions. Aquí ressorgeix l’Aramburu poeta brillant i sense cerimònia, en la prosa del qual, per moments, palpita el tremolor verbal de César Vallejo, deixant-la polsegosa d’humanitat. 

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues