Ferran Palau, la cançó infinita

Ferran Palau no és dels que es resisteixen a descriure el seu so amb paraules, sinó més aviat tot al contrari. Per adjectius que no quedi: la música del seu nou disc en solitari, el tercer, Blanc, és «ingràvida, vaporosa, borrosa, hipnòtica», en contrast amb la del seu grup, Anímic, que amb el temps s’ha anat fent «angular, metàl·lica, fins i tot incòmoda». I és així, a través de les paraules –que a la seva obra personal s’associen al subconscient– i de músiques que et porten a una realitat paral·lela com es comunicarà amb el públic de dijous a Apolo (21.00 hores), en un concert compartit amb El Petit de Cal Eril i integrat al Curtcircuit.

Mentre que la proposta d’Anímic s’ha anat movent des d’un folk visionari fins a la foscor gòtica amb tints industrials, carregant cada vegada més pes instrumental i expressant una angoixa amb arrels socials i polítiques, al Palau solista li agrada veure’s com «un refugi i un espai privat que no cal compartir amb ningú». Del nosaltres al jo, i del compromís col·lectiu a l’evasió de la ment. «Anímic busca ara la confrontació d’un amb si mateix: mirar-te al mirall i veure’t horrible. En canvi jo, a Blanc, persegueixo la comoditat de l’oient, que se senti entre cotó fluix», explica el músic d’Esparreguera.

Abans d’adormir-te

El  que, en el seu primer disc personal –L’aigua del rierol (2012), que a la portada el mostrava al costat de la tomba de Nick Drake («el meu Jesucrist, per dir-ne així»)– s’acostava al territori d’un folk oníric, s’ha anat transformant, primer a Santa ferida (2015) i ara a Blanc, en una forma de cançó pop embolcalladora, serena i destil·lada que apel·la al subconscient, «a aquell moment en què estàs a punt d’adormir-te» i potser els teus sentits responen a la realitat d’una altra manera. Allà, la paraula blanc apareix com un resum. «D’entrada m’agrada com sona, i això és primordial, i després m’imagino aquest blanc com un espai infinit, que és a la vegada l’absolut i l’absència de tot. Una contradicció, sí, entre l’infinit i el no res. És una paraula inofensiva, sense contingut i que pots omplir».

Arribats a aquest punt, ja més filosòfic que musical, s’ha de  parlar del «pop metafísic», aquesta etiqueta sorgida últimament de les conspiracions de Palau amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril). Podem especular sobre les seves propietats, però no explicar-la del tot, «perquè definir el pop metafísic no és gens metafísic», deixa anar Palau. «Parlem de l’interrogant com a religió, abraçar el caos», afegeix. Les lletres no expliquen històries («mai he sabut fer-ho»), ni reivindiquen res («em veuria ridícul fent una cançó protesta»), sinó que creen espais mentals imprecisos. «Quan escrius una frase i saps el que significa, perd molta força».

Cantautor malgrat ell

Notícies relacionades

El Petit de Cal Eril: "Si no hi ha mercat, te'l busques"

Venècia mira al sud global en una edició marcada per Gaza

Palau se sent incapacitat per «cantar a les majories» i parla a l’oient en singular, «establint un tu i jo», al mateix temps que hereta gairebé amb fatalisme una tradició de trobadors molt catalana. «L’etiqueta de cantautor m’avorreix, però una vegada vaig sentir Marina Rossell i vaig pensar: ‘Això és exactament el que faig’. Potser ho porto en els gens», es pregunta el músic, capaç, per una altra part, de «plorar amb una cançó com Faig saber, d’Els Pets, sense ser metafísica, sinó costumista, que seria l’antítesi».

Però a les seves cançons hi ha un altre ingredient, una ciència rítmica suau i incisiva que ell associa a la influència del hip-hop. «Amb el Joan parlem molt de flow, de com encaixes una lletra en un ritme, i amb aquesta idea vaig començar a compondre les cançons de Blanc», revela. A Apolo, tots dos exposaran les seves conclusions (provisionals) sobre el pop metafísic i explotaran complicitats: Pons toca la bateria al grup de Palau i tots dos comparteixen dos músics, Jordi Matas i Dani Comas. «Crec que ens influïm mútuament».