El Petit de Cal Eril: "Si no hi ha mercat, te'l busques"

La nova obra del Petit de Cal Eril es presenta en dos formats, capsa de tres epés i disc compacte, i sota un títol enigmàtic i també impronunciable, ∆, encara que Joan Pons ens concedeix que puguem parlar-ne com el disc triangular. El músic de Guissona el destaparà a Apolo el 22 de març vinent, en un cartell doble amb Ferran Palau. 

–¿Va haver de discutir molt amb el seu segell, Bankrobber, per publicar un disc amb aquest títol? 

–El van posar en dubte, cosa que considero interessant. En el primer diari en què van parlar d’ell va sortir publicat un símbol molt estrany entre cometes, perquè el programa no l’havia detectat [riu].

–Problemes amb la tipografia. 

–¡A mi m’encanten aquests problemes! Em sembla excitant que un símbol no surti bé. 

–¿Què signifiquen els triangles en la seva vida? 

–¡Moltes coses! En aquest cas, era per les tres parts de l’obra, però ja m’està bé que hi hagi una mitologia sobre el triangle. Però no hi ha relació entre ell i la narrativa de les cançons.

–Li agrada pensar que la seva música és enigmàtica. 

–Sí, he acabat veient que aquesta és una part important de l’univers de l’Eril. Podria odiar-ho o acceptar-ho, i he acabat acceptant-ho. 

–Es podria pensar que li agrada fer-se el misteriós. 

–Mmm… podria pensar-ho. No m’importa. Les lletres jo les entenc perfectament. «Tot el que penses de mi / és mentida/ i ho saps»... ¿Hi ha una història concreta? Més aviat no, però crec que s’entén. Sí que hi ha un punt en comú en totes les lletres: et parlen de tu. 

–Ha gravat el disc amb la mateixa banda de la gira del treball anterior. ¿Què perseguia?

–Sonar més pop, en el bon sentit de la paraula. Amb més protagonisme de teclats, bateries amb 

punch… I amb tornades instrumentals, sense lletra.

–Una tornada sense veu, ¿no és una antitornada? 

–¡És brutal! [riu] ¡Anticomercial al màxim! Però, encara que no hi hagi veu, en aquelles parts sí que hi ha una melodia que pots xiular. És pop intentant fer una cosa que és molt nostra. 

–¿Per què dues bateries? 

–Ah, no ho sé… ¿Per què hem vingut a la Terra? [riu] ¿Per què en tants grups musicals les guitarres doblen el mateix? Amb la bateria, igual. I ara això ha agafat la seva pròpia autonomia i ja ni ens ho plantegem. Ens agrada així. Per la riquesa sonora… i perquè sí.

–¿Hi ha mercat per a una obra com aquesta? 

–Ho desconec i ni m’ho plantejo. Amb La força vam fer 90 concerts. Si no hi ha mercat, te’l busques. 

–A Apolo compartirà cartell, i diversos músics, amb Ferran Palau. 

–Sí, jo toco la bateria al seu grup, mentre que Jordi Matas la toca al meu i s’encarrega de la guitarra amb Ferran, i Dani Comas toca el baix a les dues bandes. I el seu disc [Blanc] i el meu són com cosins. Han crescut alhora. Ens trobem en un moment molt similar.

–¿En quin sentit? 

–Els dos ens estem conformant artísticament, com en el naixement d’alguna cosa. Estem creant un corrent artístic, el pop metafísic.

–Els músics s’acostumen a queixar que la premsa creï etiquetes. S’agraeix que vostès n’inventin una. 

– Sí, ja s’ha acabat que ens posin en el folk, el folk-pop… Tenim claríssim quin és el nostre estil. És una etiqueta que ve de lluny. Quan jo vaig fer Per què és grillen les patates? [2007], algú l’hi va enviar a Sisa, que va dir: «Això és folk metafísic». Aquella idea em va quedar. Tenim el manifest gairebé fet.

–¿Com les avantguardes d’abans? 

–Sí, i obrint-ho a altres músics que veiem que estan en el pop metafísic. Com Mau Boada amb Esperit!, Isaac Ulam, Germà Aire… Per exemple, Joan Miquel Oliver és d’un altre grup, els galàctics, encara que podem coincidir en algunes coses. 

–¿Què diferencia el pop metafísic del galàctic? 

–Home, tot, ¡no tenen res a veure! [riu] Nosaltres parlem de la matèria, i ells, de coses concretes des d’un punt de vista galàctic. Oliver fa llistes de coses i parla del seu significat. Jo no podria dir «semàfor» en una cançó, ni parlar d’un mitjà de transport. En una cançó de Ferran surt «tren» i vam estar debatent molt sobre això. Però com que era un tren vital, no físic, li vaig dir que no es preocupés. 

–¿Què és metafísic, parlar de l’energia? 

–Per exemple, o de l’emoció. En la nostra música el principal motiu de tot és l’emoció, que és una cosa intangible. 

–¿Hi ha pop metafísic en altres llocs? 

–Bill Callahan o Bonnie Prince Billy podrien arribar a ser-ho. Això és com el manifest groc: pot passar del que és concret al que és mundial. Els manifestos que a mi m’interessen també tenen una part grandiloqüent i una altra de ridícula, que fa riure. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–¿El presentaran aviat? 

–La nostra idea és que el dia del concert d’Apolo, el 22 de març, sigui la data oficiosa de la firma, i llegir-lo allà mateix sobre l’escenari. Serà curt, ¿eh?