Paolo Cognetti: "La muntanya és per a mi com la Fortalesa de la Solitud per a Superman"

Amb l'etiqueta de ser l’últim fenomen editorial a Itàlia, Paolo Cognetti ha aconseguit amb la seva novel·la Les vuit muntanyes (Navona / Mondadori) el premi Strega, el més prestigiós dels guardons literaris del seu país. Les seves paraules i la seva prosa estan carregades de sinceritat, senzillesa i profunditat, i encara que el seu aspecte sigui de jove muntanyenc no és exactament un home d’acció com ho seria Ernest Hemingway, sinó algú que explora horitzons que no es troben exactament als cims nevats. Les vuit muntanyes explica la vida de Pietro, un noi enamorat de la naturalesa que desitja ser escriptor, i la seva amistat amb un altre noi que en el fons es revela com el verdader home lliure que ell mai podrà ser. 

–Abans de Les vuit muntanyes va escriure Les vuit muntanyeEl muchacho silvestre

–Allò era un diari, una autobiografia explícita, de quan amb 30 anys vaig decidir abandonar Milà, on residia, i anar-me’n a viure a la vall d’Aosta, als Alps. Crec que aquell llibre i aquesta novel·la formen un pack en què es pot descobrir què és el que passa al cap d’un escriptor i com acaba cristal·litzant lentament en una novel·la.

–Les seves novel·les anteriors estaven protagonitzades per dones i aquesta és una novel·la, entre altres coses, sobre la masculinitat. ¿Què ha suposat aquest canvi? 

–Parlant de la masculinitat, la meva escriptura s’ha simplificat. 

–¿I això com ho he d’interpretar?  

–[Riu] Abans, la meva escriptura era més rica, amb frases bastant més complicades, potser perquè quan ets jove penses que la bona escriptura és la que diu les coses més enrevessades. Però quan em vaig posar a elaborar una història que sentia molt propera em va semblar que havia de ser com més clara millor. Potser també significa que les dones són més complexes, sí. 

–Tot escriptor treballa en solitari, però es diria que fer-ho a la muntanya és afegir soledat a la soledat.  

–Un dels motius pels quals me’n  vaig anar a viure a la muntanya va ser escriure. Passava una crisi tremenda que va posar de cap per avall tots els aspectes de la meva vida, tant en l’àmbit laboral com en el personal. Això em va portar a un silenci en l’escriptura. Necessitava estar en silenci per tornar a recuperar les idees.

–¿I què va significar la muntanya en aquell moment? 

–Un lloc feliç de la meva infància en un moment en què creiem que aquesta ha quedat enrere definitivament. Em va fer tornar als meus orígens, a la relació amb el meu pare, un home de camp que se’n va anar a la ciutat. I en certa manera, és com la Fortalesa de la Solitud per a Superman. 

–L’ha fet tornat a Kriptó. 

–Exacte. M’ha donat un gran sentiment de llibertat, però en el sentit de la persona que aconsegueix prendre les decisions mentals en què realment creu. 

–A la novel·la, el protagonista arriba del Nepal i se sent aclaparat al seu pas per una ciutat de Milà ofegada per la crisi econòmica. Això és autobiogràfic, suposo. 

–Sí, la novel·la no explica exactament la meva vida, però sí que recull algunes de les meves experiències. La meva crisi personal va coincidir amb l’econòmica, així que em va tocar viure el moment en què, quan creus que els teus projectes s’estan materialitzant –jo era realitzador de documentals–, tot s’ensorra. Sentia que la ciutat no m’estimava. 

–Hi deu haver qui digui que això va ser una espècie de fugida. 

–L’elecció de la muntanya no és una fuga de la societat. Per a mi va ser l’intent de trobar nous projectes de trebalk polítics i culturals. No és un lloc on exerceixi d’ermità. 

–¿Projectes polítics? 

–A la ciutat vaig tenir una formació política molt clara, bastant comuna a la de la gent de la meva generació. Treballàvem en barris, sobretot a la perifèria. En els anys 90 i en els 2000, va ser la resistència a les dues dècades berlusconianes. Jo vaig participar-hi molt, així que la idea de l’associacionisme em va acompanyar. A la muntanya m’he dedicat a organitzar un festival cultural i estem construint un refugi alpí. La regió de  la vall d’Aosta és molt petita, té uns 100.000 habitants, i al poble on visc només som sis. 

–¿Sis persones? 

–Sí. Però a l’hivern, en temporada alta, s’omple d’esquiadors. Una de les coses que m’hi van portar va ser compartir la cultura i al final s’ha convertit en una forma d’estar en companyia. 

–¿Creu que la novel·la ha tingut èxit perquè connecta amb el pensament de la seva generació? 

–Crec que sí. A la novel·la hi ha una gran diferència entre Pietro i el seu pare. El pare pertany a una generació que va deixar enrere la naturalesa per treballar en una fàbrica. Va construir una família i va comprar una casa, perquè això és el que feia tothom llavors. Concebia la vida com un gran procés de creixement i de conquista. Pel pare de Pietro, en certa manera era com arribar al cim de la muntanya. 

–Però la seva generació és diferent.

–Sí. Som la generació del decreixement, i després la de la crisi que ens va dir que aquesta forma de vida no havia funcionat, i per tant, en lloc de dedicar-nos a la conquista, ens centrem en la recerca de la felicitat, que està a les muntanyes però també en l’harmonia d’estar bé on vius al costat dels altres. Hi ha un punt femení en això.

–¿És d’aquesta manera com puja les seves muntanyes? 

–Sense conquistar-les, comprenent-les. M’agrada molt el bosc, perquè és ple de vida i d’arbres. Al pare de Pietro, en canvi, el bosc no li diu res, no sent que l’aigua i la fusta siguin recursos que cal protegir. La tardor passada vaig anar al Nepal en una travessia en  què en cap moment s’arribava a cap cim.

–¿Això és una manera de parlar de la masculinitat?

–Segur que sí. Afortunadament, crec que som bastant diferents dels nostres pares, que eren homes fets d’una peça. Nosaltres som més febles, estem menys obsessionats amb la força, més atents als altres. Jo em vaig fer escriptor precisament per aquest interès. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

–¿Ha tingut alguna experiència mística als alts cims?

–La naturalesa sempre té un aire  místic perquè ens posem en contacte amb els elements en la seva forma més pura. El vent, l’aigua que sorgeix d’una roca, el foc... Són primordials i et porten a una dimensió de quan va sorgir l’espiritualitat humana, quan l’home buscava explicar-se coses més grans que si mateix. A les ciutats tot és racional, però a la naturalesa, no. Allà hi regna el misteri.