Sidonie: "Espanya és un país amb una malaltia crònica en la música"

El grup Sidonie celebra 20 anys de carrera musical de la millor manera possible: amb l’èxit del seu disc El peor grupo del mundo encara recent, dalt d’una furgoneta i recorrent el país amb The Beatles sonant de fons. Marc Ros (cantant i guitarrista), Axel Pi (bateria) i Jesús Senra (baixista i segona veu) s’han forjat com a germans, com a grans amics que no han deixat de crear música amb la mateixa il·lusió que quan encara tenien la cara amb acné juvenil. Avui comencen la seva gira d’aniversari en sales obrint la 13a edició del Let’s Festival a la Sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat, a les 21.00 hores.  

–Al revés que els Beatles des de Sgt. Pepper’s, 

–Marc Ros: És una bona lectura, la d’haver fet el mateix que The Beatles però en procés invers. Però el nostre disc Fluido García desmunta aquesta teoria. La gent es preguntava: «¿I ara què estan fent Sidonie?», perquè vam tornar a la psicodèlia, però vam canviar d’idioma… En fi, ni nosaltres mateixos sabíem què fèiem. I respecte a la pregunta, no canviaríem res del nostre repertori. 

–Tants anys viatjant junts, en una furgoneta, donen per escriure un llibre ple d’anècdotes. ¿Quins recorden amb més tendresa?

–Axel Pi: Acabar un bolo, obrir la porta del camerino a una parella i que t’expliquin que es van enamorar en un concert de Sidonie; i que fruit d’aquell amor són els seus dos fills, que van aparèixer amb unes samarretes del nostre marxandatge. Això és una dosi de fortuna tan bèstia… per tot allò d’especial que has significat per a una família. És inexplicable.

–Jesús Senra: Sempre recordaré el primer dia que vam arribar als estudis Abbey Road per gravar. Estàvem garratibats per ser al lloc on van gravar els mateixos Beatles.

–M. R.: Dormir en una furgoneta just després d’un concert a Sant Sebastià on van venir 30 persones a veure’ns i passar un fred de bojos. O tocar al Hyde Park de Londres.

–¿Canviar d’idioma va ser més per necessitat que per una qüestió de personalitat? 

–M. R.: Canviar d’idioma va ser el megacanvi de Sidonie i, en aquell moment, altres bandes com Love of Lesbian i Deluxe també van fer el pas. Crec que va ser per certes necessitats: per créixer artísticament, per por de quedar-se estancat, etcètera. De fet, les bandes que comencen en anglès ho fan per pur mimetisme, per assemblar-se al seu grup favorit.

–¿I com van deixar aquest mimetisme? 

–A. P.: Quan vam començar a conèixer la música pop en espanyol, que va ser gràcies a El Niño Gusano, vam pensar: «Es pot fer un bon pop en castellà».

–M. R.: És com oferir al món el pur rock però versionat a la teva llengua. Això és una fucking meravella.

–Hi ha molta confusió sobre què és indie

–M. R.: Millor, ¿oi? És genial que no hi hagi etiquetes. Crec que la paraula indie està perdent molta força.

–J. S.: Iper això hem estat lluitant molt de temps. ¿Per què Sidonie no pot sonar en emissores generalistes? Barregem tota la música i que la gent triï. El nostre grup mai ha sigut independent. Ens definim com a banda de música alternativa o underground.

–A. P.: Quan començàvem i ens preguntaven, dèiem: «Un grup pop psicodèlic underground paranoic crític amb dosis d’hiperrealisme metafísic». En paraules clares, volia dir: «No m’encasellis».

–Bach li va salvar la vida a James Rhodes. ¿I a Sidonie? 

–M. R.: The Beatles, a tots. Parlo d’ells com el far principal, però dins hi ha David Bowie, The Kinks, Dylan, els Rolling Stones… tots els nostres herois musicals. Personalment, potser estaria mort sense la música. M’ha ajudat en molts moments depressius.

–A Espanya, ¿existeix o no la llibertat d’expressió en la música?  

–M. R.: Espanya no sap estimar els seus artistes. És un país amb una malaltia crònica pel que fa a música. Gainsbourg va fer a França una versió reggae irrespectuosa per a molts. I ara ell és la cultura, l’emblema. Com Monet en la pintura.

–A. P.: Els que posen límits a l’expressió atempten contra la creativitat del músic. El dret d’expressar-se sense límits és essencial, i en cap cas que acabin empresonats.

Notícies relacionades

Sidonie tria els cinc pitjors discos del pop-rock

Blur no té ningú que els canti

–En 20 anys de carrera, els ha donat temps de destrossar habitacions d’hotels i de menjar-se quilos de pop. Però ¿quants llavis han morrejat? 

–[Tots miren cap al Marc] M. R.: Uns quants i de tot tipus. Uns de tous, uns de durets i altres de bavosos. Soc un expert en llavis més que en petons, tot s’ha de dir. Això ho vaig aprendre d’Elvis Presley que, als seus concerts, ho solia fer.