Fred Vargas: La llei i la justícia

La reclusa és una mena d’aràcnid que pot arribar a inocular fortes dosis de verí necròtic, però els seus efectes no són mortífers. Els últims casos coneguts en què va causar danys greus a França van ser abans de l’arribada de la penicil·lina, i més degut a infeccions que a la ferida en si. Per això, quan amb una diferència d’una setmana dos avis naturals de Nimes moren per causa de la mossegada d’una reclusa, el comissari Adamsberg activa el seu radar. La rumorologia apunta que l’edat dels individus hi ha tingut molt de pes. També se sospesa que l’abús de pesticides ha pogut alterar els efectes de la picada. Però després de consultar amb experts el nostre protagonista comprèn que algú de carn i ossos està darrere de tot.

Amb 'Cuando sale la reclusa', Fred Vargas, pseudònim de Frédérique Audoin-Rouzeau (París, 1957), torna a sorprendre’ns amb una clàssica novel·la enigma en el seu plantejament, però no així en el seu desenvolupament. No és fins a travessar l’equador quan observem que la investigació policíaca adquireix un ritme fluid i ens guia camí del desenllaç. Fins aquest punt, la trama troba una vegada i una altra portes tancades que, en aparença, no condueixen enlloc. Adamsberg sembla agafar sempre el camí equivocat, cosa que d’altra banda ajuda que el personatge sigui més pròxim. Els seus errors constants i recurrents el fan més humà. Però tot aquest periple no és fortuït.

JUGAR AMB EL LLENGUATGE 

A través dels detalls quotidians se’ns revela la personalitat tant d’Adamsberg com del seu equip. Que els seus col·laboradors se sumin a una investigació de la qual inicialment no existeix ni una sola prova que no hagi sigut tot obra de la naturalesa revela més sobre el compromís que tots ells adquireixen amb el seu comissari del que pugui semblar. Són una rara gran família, i aquest particular dota la història d’un halo característic.

Notícies relacionades

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Luis Mateo Díez: "No hi ha res que m’interessi menys que jo mateix"

En una exhibició de meticulositat filològica, Vargas juga amb el lector a través de l’ús del llenguatge. Adamsberg diposita petites pistes per a nosaltres al llarg de la novel·la, i de la nostra perícia depèn que siguem capaços d’aclarir el misteri abans que ho faci ell. L’etimologia de les paraules, la forma de compondre les frases, són crucials per resoldre un cas tan complex que recorda aquells clàssics misteris d’habitació tancada dels inicis del gènere. La psicologia dels personatges, la seva forma d’expressar-se i la selecció dels vocables són analitzats al mil·límetre per un Adamsberg que, amb la llibreta a la mà, anota tot allò que per algun motiu considera rellevant; expressions inconnexes a les quals mira d’aportar un significat que es converteixi en la clau que ho resolgui tot.

El que comença com una investigació al voltant d’aràcnids i verins es torna en el descobriment d’una xarxa d’assetjament a menors, violacions en grup i la recuperació d’un cas fictici d’abusos reiterats per un pare a les seves dues filles. En un moment en què esperem el veredicte pel judici de la Manada, aquesta història cobra una dimensió tan real que provoca calfreds. A causa de la cruesa del que s’hi narra, Vargas juga amb els lectors forçant-los a escollir i a posicionar-se: o seguir al peu de la lletra el que marca la legalitat o escollir una resolució que signifiqui de debò impartir justícia. Dos conceptes que, per desgràcia, no sempre van junts.