L'empremta de Maria Aurèlia Capmany

En aquest 2018 ple de commemoracions (Pedrolo, Pompeu Fabra, Jaume Fuster, Montserrat Abelló) queda una figura per reivindicar. De restaurar l’obra i l'empremta que va deixar Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991), de qui es complirà a l’agost el centenari del seu naixement, i de recordar les seves múltiples facetes com a novel·lista, assagista, articulista, dramaturga, actriu de teatre, feminista, lluitadora antifranquista, professora i política, se n’encarrega el periodista Agustí Pons, que rescata, revisa i actualitza la biografia de l’autora que va publicar el 2000, però introbable fa anys.

Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona torna doncs a les llibreries, en coedició de Meteora i l’Ajuntament de Barcelona, en un títol commemoratiu en què el seu autor ha afegit un capítol amb novetats, considera Pons, sobre «la relació de Capmany i els intel·lectuals catalans de la postguerra amb els grans corrents ideològics del moment, malgrat estar en el tancat món del franquisme». En aquestes noves pàgines, afegeix, estudia la seva relació amb el pensament de «Sartre, Camus i Vázquez Montalbán».

Llegat literari

El centenari ha de servir, assenyala Pons, per conèixer millor «el seu llegat pel que fa a obra literària, en novel·la, teatre i assaig, i especialment els seus articles periodístics». Una part de la seva producció, aquesta, que segons Anna Capmany, neboda i marmessora de l’herència de l’escriptora, podria per fi rematar les obres completes si fructifica la negociació amb la Diputació.

Catalanisme, feminisme i socialdemocràcia

Per al biògraf, hi ha una part del seu llegat «intangible», que ratifica que «la història li ha donat la raó en diverses coses». Són tres reivindicacions, «la del catalanisme com a expressió del sentiment popular», «la de la seva ideologia d’esquerres no marxista i la seva aposta per la socialdemocràcia ja als 60 i 70, abans de la transició», en un moment d’«idees comunistes que mai la van enlluernar», i com a autora de La dona a Catalunya, la «dels drets de la dona, a contra corrent, perquè segons ella, s’havien d’aconseguir des de plataformes generalistes en lloc de des d’associacions feministes».

Pons, autor de les biografies de Salvador Espriu, Pere Calders i Nèstor Luján, lamenta l'abandonament de la faceta teatral de Capmany, que va cofundar l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. “El Teatre Nacional ha estrenat a tothom menys a ella”. Només es va representar, el novembre del 2017, Parlàvem d'un somni, de Jordi Coca, un diàleg sobre Barcelona entre l'escriptora i Pasqual Maragall, basat en un text de Xavier Febrés. 

La relació amb Pasqual Maragall

De Capmany, “una dona alliberada i moderna, excepcional”, recorda la seva neboda que despres de la seva afiliació al PSC va mantenir una estreta relació amb Pasqual Maragall, sobretot sent regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona (1984-1988) i des que se li va detectar el tumor de pit fins a la seva mort. L'exalcalde i president de la Generalitat “venia sovint a veure-la a l'hospital –recorda Anna Capmany-. La va ajudar i la va animar molt”.  

Reedicions

A més de la ja publicada Feliçment, jo soc una dona, la seva neboda augura per a aquest any la reedició de títols com Lo color més blau, Quim-Quima, Cartes impertinents de dona a dona i Un lloc entre els morts (Premi Sant Jordi 1968) i El malefici de la reina d’Hongria (Premi Crítica Serra d'Or de Literatura Infantil i Juvenil 1983).