Anar al contingut

CRÒNICA

Vibrant 'Rèquiem' de Verdi al Palau

Josep Pons, al capdavant de l'orquestra del Liceu, cors i solistes, porta al límit l'emoció de la partitura

César López Rosell

Vibrant 'Rèquiem' de Verdi al Palau

Hi va haver intensitat, emoció i coordinat desplegament de forces en la interpretació del Rèquiem de Giuseppe Verdi a càrrec de l’orquestra i cor del Liceu, la Polifònica de Puig-Reig i quatre destacats solistes. El Palau de la Música va vibrar, dimarts a la nit, amb aquesta nova aposta del cicle BCN Classics, incorporada recentment a la programació. La participació de reconegudes veus nacionals com Davinia Rodríguez, María José Montiel i Simón Orfila, a més de l’italià Vincenzo Costanzo, va potenciar l’atractiu de la vetllada.

El repte d’enfrontar-se a aquesta obra mestra de Verdi i extreure la profunditat de l’humanisme filosòfic que desprèn aquesta partitura d’aspectes operístics era de gran responsabilitat. Pons ho va abordar amb convicció musical i dramàtica. El resultat final va ser més que notable i així ho va reconèixer un públic afectat pel commovedor relat. Verdi no era un home de fe, però el seu coneixement de l’ésser humà el va portar a edificar aquest monument per honrar la mort del seu amic Alessandro Manzoni, escriptor nacionalista. Abans ja havia impulsat la creació d’una missa per homenatjar Gioachino Rossini, projecte col·lectiu fallit però del qual va deixar escrit el Libera me Domine, que tanca l’obra que ens ocupa.

GRAN EXPECTACIÓ / L’anunci que Costanzo havia decidit mantenir el seu compromís i participar en el concert malgrat la mort d’una persona pròxima, a la qual va dedicar aquesta missa, va incrementar el clímax d’expectació. Des de l’inici, amb el primer dels set moviments de l’obra (Rèquiem i Kyrie) amb els quatre solistes i el cor en acció, ja no es va interrompre la dinàmica d’aquesta gran peça simfonicovocal. Va arribar el llarg passatge de la Sequentia, amb moments de tanta tensió com el Dies irae, amb l’orquestra i el cor desplegant tot l’arsenal sonor per expressar la por davant el judici final. L’impactant Rex tremendae, el delicat Recordare, a càrrec de la soprano i la mezzo, i el dolorós Lacrimosa van brindar uns moments de gran bellesa.

La corda, amb brillants pianissimos, i el poderós metall es van conjuntar amb una percussió sempre contundent. Després de l’OffertoriumSanctus (amb toc de trompetes i l’entrada del cor partit) o l’Agnus dei, amb les solistes femenines cantant en octaves, va arribar Lux aeterna, abans de l’oració final del Libera me, una pàgina de màxima dificultat per a la soprano. Rodríguez, que debutava en el rol, va defensar millor el registre agut que el greu en aquest moviment de grans transicions, ja que combina el més energètic juntament amb orquestra i cor amb el murmurador remat expressat amb bona vis dramàtica.

BALANÇ DELS CANTANTS / Del quartet de solistes, no sempre encertats en l’estil, la millor va ser María José Montiel, amb mitjans generosos, bona dicció, projecció, flexibilitat i un bon fiato. La solidesa i el poder del baix menorquí Simón Orfila li va permetre oferir una actuació sense alts i baixos, amb greus ben col·locats i un bon centre. Costanzo va ser el més fluix, no sabem si afectat per la seva circumstància personal.