29 maig 2020

Anar al contingut

Narcís Comadira, versos de llum sobre les tenebres

El poeta català reuneix a 'Manera negra' poemes dels últims cinc anys amb temes com l'envelliment, Catalunya i la llengua

Anna Abella

Narcís Comadira, versos de llum sobre les tenebres

JORDI COTRINA

«L’envelliment, el país, la llengua i la situació cultural», apunta Narcís Comadira (Girona, 1942), són els temes que es colen en els versos de Manera negra (Edicions 62), el nou llibre de poemes del poeta català. Com ell mateix subscriu a la nota prèvia, la poesia mira de fer sorgir «una mica de llum de la foscor del nostre món convuls i de la seva incertesa tenebrosa». Una voluntat que té a veure amb el títol mateix del llibre, que al·ludeix, explica, a «una tècnica de gravat calcogràfic sobre una planxa de metall» amb la qual es fa sorgir «la llum de la tenebra». 

 Amb aquest volum que reuneix composicions sobre moments viscuts dels últims cinc anys, Comadira tanca una trilogia que també inclou Llast (2007) i Lent (2012). Després de llegir l’epígraf que obre el llibre, de Mercè Rodoreda, sobre el pas del temps i «aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se’n van», arriba el primer poema. És una carta d’homenatge, explica l’autor a la premsa, al seu amic Giuseppe Grilli, hispanista italià i catalanòfil, amb motiu de la seva jubilació.

El segueixen els reunits sota el títol de Petita Suite Toscana, versos inspirats en aquesta regió d’Itàlia, visitada amb uns amics i que reflecteixen estats d’ànim en llocs com Florència, Lucca i el «triangle màgic de Piero della Francesca» (Arezzo, Sansepolcro i Monterchi).

Entre Quinze poemes diversos, figura Els novicis, dedicat a la memòria del seu desaparegut amic Jesús Plans, amb qui va compartir, la dècada dels anys 60 del segle passat, quan tenia 20 anys, tres anys d’estada amb els monjos de l’abadia de Montserrat. «Vaig tenir la sort de tenir professors magnífics quan el monestir era un nucli intel·lectual molt potent», apunta sobre l’època de l’abat Aureli Maria Escarré. «Ens morim sols per més acompanyats que visquem», reflexiona.

LA INDEPENDÈNCIA / S’hi colen també pinzellades polítiques que al·ludeixen, sense ser explícites, a l’actual situació que viu Catalunya, a El dia, escrit abans de la declaració d’independència. «El dia va arribar, però va durar cinc minuts», lamenta Comadira, que confessa que l’endemà de l’1 d’octubre, després de veure «que l’Estat espanyol es va revelar tal com és», se sentia «optimista». «Vaig pensar que després de la força bruta arribaria el cop d’Europa. Però he vist que a Europa són igual, una colla de corruptes», denuncia després d’augurar «un llarg i fosc hivern».

El poeta, afegeix, se sent «trist, indignat i preocupat» perquè no veu «com podran tirar endavant els polítics catalans davant la situació en què els ha posat la senyora Soraya», en al·lusió a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, i opina que «no hi ha dret que hi hagi gent innocent a la presó a través d’un ús il·legal de la justícia».

LA CORRUPCIÓ DELS PUJOL / No és l’única actualitat de què parla Comadira. La corrupció, que «és inherent al sistema capitalista», es cola al vers «Alguna cosa fa pudor de podrit a Dinamarca. Tot fa pudor de podrit a Catalunya», que pertany a la peça que va crear per a l’obra teatral L’hort de les oliveres, estrenada l’any 2015 al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per Xavier Albertí. «Ho vaig escriure quan va esclatar el cas Pujol i la corrupció de la dreta catalana, que comparada amb la madrilenya és poca cosa el que ha robat –assenyala, advertint que no els justifica–. Mira si no Felipe González, Joan Carles I, Bárcenas, Trillo, Rato, Camps i Zaplanas». 

Tanca l’epíleg Llengua meva malalta, amb Llull, March, Verdaguer, Maragall, Carner i Ferrater en la memòria, que Comadira s’ofereix a «ajudar a salvar-la».