Najat El Hachmi: "El masclisme al Rif forma part del sistema i la quotidianitat"

Son dones que no són mestresses de les seves vides ni de si mateixes. Que viuen a l’espera que altres decideixin per elles. Que de molt petites, ja amb 5 anys, porten els seus germans a l’esquena i fan feines molt dures al camp. I estan a mercè del destí que els ha tocat, que significa un matrimoni concertat amb homes que gairebé no coneixen». La seva vida és treball, embaràs i cria dels fills. Així denuncia Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) la repressiva existència de les dones nascudes al Rif marroquí, el seu lloc d’origen, que pateixen un «masclisme que forma part del sistema i la quotidianitat». Després de L’últim patriarca (premi Ramon Llull 2008) i La filla estrangera (premi Sant Joan 2015), on va abordar les figures del pare i la filla (ella mateixa), tanca ara un tríptic molt personal amb Mare de llet i mel (Edicions 62 / en castellà, a Destino), on dona veu a les dones de la generació de la seva mare, que va formar part de la primera onada d’immigrants que van arribar a Catalunya fa 30 anys.

El Hachmi, que ara viu a Barcelona i va aconseguir fugir d’aquell destí, tenia 8 anys quan va arribar a Vic amb la seva mare, que a la novel·la inspira el personatge de Fatima, de qui es remunta a la seva infància i joventut al Rif, a la vegada que dona compte de la seva «soledat» i la «duresa i coratge» que va demostrar al seguir els passos del marit emigrat, ja adulta, casada i amb una filla petita, cap a un país estrany, sense conèixer a ningú ni saber la llengua ni llegir ni escriure.

«La novel·la m’ha ajudat a recuperar el meu origen. Ha sigut alliberador entendre que el masclisme és universal i que no l’he viscut només per venir del Rif –assenyala durant l’entrevista l’escriptora i columnista d’EL PERIÓDICO–. Al Rif tot el sistema vulnera els drets de les dones. Des de petites se’ls ensenya quin és el seu paper i la vida quotidiana construeix un teixit de prohibicions que generen malestar amb elles mateixes i la seva sexualitat: t’ensenyen que el teu cos és conflictiu i té una càrrega negativa. No t’atreveixes ni a tocar-lo».

LA CULPA / I això intensifica un altre sentiment: «La culpa. Si ets agredida és per haver-te mostrat d’una determinada manera o haver mirat als ulls els homes, que llavors pensen que ja et poden assetjar. Creus que la defensa davant possibles agressions sexuals és tapar-te, tancar-te a casa, no fiar-te mai dels homes perquè tots són iguals i buscaran el mateix en tu...»

«Les dones són estrangeres des que neixen», continua El Hachmi. Perquè a casa del pare «no tenen una habitació pròpia», la comparteixen amb germanes. I, quan es casen, el seu quarto és el del marit a casa de la família d’aquest, on viuen a més els germans d’ell, les cunyades, els sogres... «Allà, la seva vida depèn del tracte que rebi de tots ells. Per això, les que van emigrar a Espanya van trobar per primera vegada un lloc que era seu, que es van fer seu, per això van fer arrels aquí i no volen tornar al seu país».

    Per l’escriptora, el sistema masclista ajuda a la impunitat. «Una dona que denuncia injustícies és automàticament jutjada, qualificada de problemàtica i culpabilitzada. Per posar en dubte el sistema és fonamental l’educació, la cultura i que la societat en prengui consciència». Encara que a vegades, adverteix, «l’educació, vehiculada per adoctrinaments religiosos, s’ha usat com a eina per perpetuar els esquemes de discriminació».

Notícies relacionades

«No renunciaré al meu origen com a escriptora»

Música amb Barcelona com a escenografia

L’ALERTA / «La consciència global de feminisme» que es respira avui l’ajuda a entendre que el masclisme no és només un problema seu. Entén que les dones com la seva mare (que desconeix la novel·la) «no poguessin canviar la seva realitat al no poder accedir a l’escolarització ni a una feina remunerada». Però alerta que ella mateixa, «després d’anys de creure que aquí el masclisme estava superat perquè hi havia igualtat de drets», veu que «la igualtat social no s’ha aconseguit».

El Hachmi dona compte de com moltes dones veien en els 70 com els seus marits emigrats patien «el mal de la desmemòria» i s’oblidaven que tenien dona i fills als seus pobles, i trigaven anys a tornar. «I llavors aquelles dones van fer una cosa revolucionària: van reivindicar anar amb ells i moltes ho van fer», com va passar amb la seva mare. Gràcies a ella i a elles, l’autora ha fet les paus amb els seus orígens.