«No renunciaré al meu origen com a escriptora»

En la novel·la amb què es va donar a  conèixer i amb la qual va rebre el premi Ramon Llull, L'últim patriarca, Najat el Hachmi (Beni Sidel, 1979, resident des dels 8 anys a Vic, Granollers i, ara, a Barcelona) narrava el xoc entre un pare autoritari i la filla que ha crescut en una ciutat catalana. En La filla estrangera, la seva tercera novel·la i premi BBVA-Sant Joan(Edicions 62 / Destino), la tensió s'estableix entre mare i filla. A l'acabar el batxillerat, una estudiant brillant ha d'escollir entre prosseguir els seus estudis a Barcelona o quedar-se amb la seva mare en una ciutat de comarques sota el control de la comunitat. Fins que un casament concertat fa esclatar les contradiccions entre el vincle familiar i la necessitat de volar del niu.

-¿Fins a quin punt parlem de ficció, o d'experiències autobiogràfiques o de tercers?

-És una novel·la, per sobre de tot. La intenció no era explicar la meva experiència personal, sinó aprofitar el que tinc a mà, posar-me en el lloc d'aquestes noies que estan al principi de l'edat adulta. Han d'escollir quina vida volen, i comencen un procés de negociació entre les arrels i el que voldrien fer.

-No parla de la relació entre mare i filla en abstracte, sinó d'una mare i una filla en un entorn concret.

-Tenia ganes de mirar-ho des de la realitat que conec. Les dones amazigues en una situació determinada.

-Si una autora de Barcelona escriu tres llibres molt urbans amb protagonistes de Barcelona, ningú es plantejarà res. Però si escriu de nou sobre joves immigrants marroquins a Catalunya, ¿diran que s'encasella?

 

-Aquí hi ha moltes coses. En un paisatge, un món, pot passar qualsevol història. Si et diuen que sempre estàs escrivint el mateix perquè el paisatge i els tipus de personatges són els mateixos, hi ha per començar un menyspreu per la feina mateixa de l'escriptor. També és un mecanisme per expulsar el que és diferent, el que considerem forà i estrany a la nostra literatura. Jo també em vaig creure, durant un temps, que seria una escriptora normal quan pogués escriure de situacions normals. No era conscient d'aquesta trampa, la dels que em deien que seria una bona escriptora quan pogués escriure des del punt de vista d'un home blanc. ¡Ja hi ha bastantes novel·les escrites i protagonitzades per homes blancs de classe mitjana! En la literatura catalana, en general, hi ha una tendència a invisibilitzar segons quines realitats. Però a més a més a mi m'agrada escriure de dones marroquines, de qüestions d'identitat i de gènere. No renunciaré al meu origen com a escriptora. Un espai incòmode, conflictiu, que et porta contínuament a canviar de perspectiva. Hi ha molt material que he viscut que crec que literàriament és interessant.

-¿Ho tenia clar en la seva segona novel·la, La caçadora de cossos? 

-En el segon llibre vaig fer cas als que deien que si no escrivia amb personatges d'aquí no seria una bona escriptora. Encara que també necessitava distanciar-me de L'últim patriarca, un huracà que em va agafar per sorpresa.

-¿En aquest huracà, es va sentir una mica mico de fira, com diu de si mateixa la seva protagonista quan la presenten com a alumna integrada model?

-Sí, completament. Hi ha dos extrems, que et neguin la possibilitat de ser-hi, la discriminació negativa i directa, o això de la discriminació positiva, que et sentis afalagada perquè t'aplaudeixen però no sàpigues quin és el teu mèrit individual. El paternalisme és denigrant, encara que el prefereixo a la discriminació pura i dura.

-En el cas de la protagonista, el mocador és una imposició familiar que veu com una gàbia. ¿És sempre així? ¿Hi ha casos en què no ho és?

 

-I que sí que ho és... Hi ha casos en què és una imposició familiar, o grupal. Una pressió del col·lectiu, que la persona que l'ha de portar veu com una cosa impossible d'assumir. També hi ha noies que tenen una relació identitària, no religiosa, amb el mocador, o que senten pressió i prefereixen tapar-se. Però quan és un problema no el solucionaràs criticant tota la comunitat i prenent-ho com a pretext per discriminar tot un col·lectiu. Tothom et demana que trenquis amb això  i t'enfrontis a la família, ¿però què et donen a canvi?

 

-La protagonista es queixa que, a canvi, la deixaran penjada.

-Quan estàvem a Granollers ho vèiem. Dones que tenien el permís de residència vinculat al marit i no els permetia treballar, que patien violència de gènere i que no podien fer una altra cosa que seguir amb ell. En aquesta situació és molt difícil que denunciïn. Es va tenir en compte en la modificació de la llei d'estrangeria, però el tràmit és tan llarg que és difícil aguantar. O el cas que explico, que és real, de l'acomiadament d'una mediadora d'un ajuntament, aprofitant una baixa de maternitat, perquè s'havia posat mocador. Se senten moltes paraules sobre igualtat, però després... Per una altra part, hi ha qüestions que depenen més de la immigració que de l'origen. Com el masclisme.

-¿N'hi ha més aquí?

-Sí, perquè la dona passa a ser qui ha de garantir el manteniment dels valors tradicionals. Tenien més llibertat les meves cosines vivint al Marroc que jo aquí. Però perquè hi ha més confiança en l'entorn, i aquí en canvi es desconfia i hi ha un replegament. Les noies reben aquestes pressions amb força. Són les que simbolitzen com és o no és la integració. El focus està sobre elles.

-La llengua adoptada per la filla, que la separa de l'amazic de la mare, no s'esmenta.

-Perquè dius català, en aquest país, i t'estàs ficant en altres coses que no m'interessava tocar en aquesta novel·la... Tenim una llengua molt polititzada, i el millor favor que li podem fer és fer-la servir.

-¿Adoptar una altra llengua fa que la mare percebi la seva filla com a estrangera? 

-Sí, encara que de fet el títol remet a un poemari de la Marçal, La germana, l'estrangera. Diu que només al néixer la teva filla ja la sents com a estrangera, l'has gestat i l'has imaginat, a la vegada és una cosa teva i no ets tu.  La condició de mare porta automàticament que sentis els fills com a estrangers. Si a més a més els situes en un espai en què la filla fa coses que no tenen res a veure amb el món de la mare, que estudia, llegeix, parla i pensa en una altra llengua, imagina't la sensació. I el que és impressionant és que per molt estrangera que siguis de la teva mare, el vincle és molt difícil que es pugui trencar.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

-Totes les referències literàries sí que són les de les lectures de literatura catalana de secundària. Riera, Roig, Marçal, Rodoreda...

-Al llarg de la narració ella va comparant el món de la mare i el seu, vinculat a l'educació i la literatura. Vull pensar que és una recerca d'altres referents femenins diferents dels de la mare, les autores són les seves mares literàries.