Anar al contingut

CRÍTICA

Richard Ford: els pares d'ell

Un llibre de memòries familiar del gran escriptor nord-americà que li serveix per passar comptes amb la mort

Sergi Sánchez

Richard Ford: els pares d'ell

Joan Puig

Ens faltava el contraplà. El relat elegíac sobre Edna Akin, publicat originalment el 1986, el mateix any d’El periodista deportivo, enyorava la seva mitja taronja; s’hi obria un buit, que ara, més de 30 anys després, ha sigut habitat, per fi, per Parker Ford. L’extensió dels dos retrats és pràcticament idèntica, com si Richard Ford no volgués passar més temps amb el seu pare que amb la seva mare. I encaixen perquè tots dos protagonitzen dos textos sobre el que significa ser fill, i assumir que amb cada un dels teus pares tindràs una relació diferent, i que quan et preguntes sobre què pensaven en realitat sobre certes coses, et sorprens imaginant que el que deien o ocultaven era només part d’un secret més gran que la vida. Un secret que jeu enterrat entre dues tombes, i que no fa res més que il·luminar la pèrdua, però també aquell amor, l’únic que queda, quan ens acostem a la mort.

Els escriptors memorialistes tendeixen a passar comptes amb la seva família. Però Entre ells dos sempre evita el to reprovatori, i també el de la carrincloneria nostàlgica. Ford ha tingut cura d’enrajolar les diferències d’estil que podrien emergir de dos textos que es porten tres dècades, i la seva escriptura és igual de fina i transparent que en els seus millors llibres, amb l’afecció a la realitat dels fets i el vol líric de les reflexions que desperta l’experiència pura. En l’epíleg, explica que, en el llibre, la història del seu pare precedeix la de la seva mare perquè es remunta a temps més pretèrits, quan tots dos es van conèixer, es van casar i van tenir un fill, i la de la seva mare recull el testimoni quan el pare mor de sobte. La suma de les dues resulta una perfecta novel·la autobiogràfica, en què Ford treballa el desplaçament del punt de vista –observacional en l’aspecte patern, participant en el matern– com si estigués habitant el territori de la ficció.

L’ALTRE I EL MIRALL

Així, el pare significa l’alteritat, i la mare, el mirall on mirar-se. No és difícil detectar en la figura d’aquest viatjant de comerç, que es va passar tota la seva vida laboral viatjant de dilluns a divendres, el germen d’un Frank Bascombe el màxim somni del qual va ser ser qui va arribar a ser, i que no va poder mai tenir una connexió real amb el seu fill perquè era difícil tenir-la des de l’absència, o des de la malaltia, o des d’un estranyament «a l’altre costat d’una barrera d’aire» que, no obstant, no influïa en la sinceritat dels seus afectes respecte d’ell. No hi ha retrets, però sí una certa tristesa per no haver pogut aprofundir en les raons de la seva conformitat amb el món, o per enyorar una transferència de coneixement que no va cristal·litzar ni en els llegats més bàsics, com ensenyar a muntar en bicicleta; en fi, una certa tristesa per la resignació de Parker Ford a convertir-se en un fantasma abans de temps.

Si el pare era l’altre, la mare és el jo projectat. Present, independent, resolta a obrir-se camí malgrat que la viudetat la va abandonar a mitges, sense l’amor de la seva vida. I aquí sí, la consciència de mort, del que és irreparable, d’un futur caducat. Potser en l’ànim d’aquest gran Entre ells dos no només flota el desig d’un homenatge, la necessitat d’una elegia, sinó la pulsió d’un escriptor que, amb 73 anys, sent que amb qui ha de passar comptes és amb la mort. 

item

Entre ells dos / Entre ellos

Richard Ford

Traducción: Josefina Caball / Jesús Zulaika  

Empúries / Anagrama

120 / 168 pàgines  16,90 euros