Jorge Fernández Díaz: "Francesc no aspirava a ser Papa, ell volia ser Perón"

No s’ha de confondre Jorge Fernández Díaz, un dels més respectats periodistes i escriptors de novel·la negra argentins, amb el seu homònim polític. «Què hi farem. És com si al meu país arribés una escriptora espanyola que es digués Cristina Kirchner», diu resignat. Vell amic d’Arturo Pérez-Reverte, acaba de publicar La herida (Destino), un thriller amb suspens, espionatge i intrigues vaticanes que ha desbancat en vendes Dan Brown a l’Argentina. 

–¿Creu que hauria pogut escriure una novel·la negra com aquesta, i com l’anterior, El puñal

–Durant molts anys he mantingut paral·leles les meves dues dedicacions, el periodisme i la ficció. Sempre vaig tenir la sensació que el periodisme només em permetia publicar el 20% o 30% del que sabia, perquè no de tot tenia proves fefaents. Així que aquest saber l’he abocat en aquestes històries protagonitzades per Remil. 

–Remil, aquest és el sobrenom del seu heroi. ¿Com es diu de veritat? En la novel·la no hi apareix. 

–No se sap, ni se sabrà mai. Ell es va guanyar aquest sobrenom per Hijo de remil putas, una expressió molt argentina. 

--No és precisament un angelet. 

–És cosí germà del Falcó de Pérez-Reverte, encara que jo el vaig crear abans. Un canalla del qual s’enamoren les dones i amb qui els homes volen anar-se’n de copes. Un excombatent de les Malvines al qual el servei d’intel·ligència va rescatar del psiquiàtric. És un heroi del segle XXI, quan les guerres ja no són entre bons i dolents, sinó entre dolents i pitjors. I a més li he traslladat les meves inquietuds més pertorbadores. 

–¿Com quines?

–Bé, tots arrosseguem una ferida que ens van infringir en la infància o en l’adolescència. 

–Es posa molt psicoanalític, vostè.

–Soc argentí, què vol. Jo vaig deixar de parlar pràcticament amb el meu pare quan li vaig anunciar que seria periodista i escriptor i ell no m’ho va perdonar. Als 25 anys, escrivia una novel·la negra per entregues. Un dia en què havia posat el meu heroi en una situació delicada, el meu pare em va trucar a la redacció, un fet insòlit perquè estàvem distanciats, i em va preguntar sense saludar: «¿Recuperarà la cartera?». Allà vaig sentir que la literatura que ens havia separat també ens havia unit. Vaig treballar molt durament per demostrar al meu pare que la meva vida no acabaria en la ruïna com em va predir. I he traslladat aquesta ferida a Remil.

–El punt de partida de la novel·la és la recerca d’una monja desapareguda. ¿Té un substrat real?

–És una monja a semblança dels capellans villeros, els que operen a les Villas Miseria, les faveles argentines. Són verdaders gladiadors creats per Bergoglio contra la pobresa i els narcos.  

–I, no obstant, crec que vostè és crític amb el papa Francesc. 

–Sobre les seves activitats religioses o espirituals no tinc res a objectar, el que ha fet per acostar-se al món de la pobresa és impressionant. Però no m’agrada que segueixi operant en la política argentina. Ho feia abans i ho segueix fent ara. Jo sempre dic que ell no aspirava a ser Papa, sinó a ser Perón.  

–¿Què és el que explica aquesta novel·la de l’Argentina actual? 

–Si ens posem fantàstics, podríem dir que va sobre la ferida de la corrupció, que juntament amb la desigualtat social és un dels nostres grans mals, i és clar, no només a l’Argentina. Però això només és un teló de fons. En realitat és una novel·la d’aventures, d’acció i de cacera, amb algunes sorpreses i passos de rosca. Ara bé, alguns lectors m’han dit que a mitja novel·la sentien que allò era alguna cosa més, que allò era el món. 

–Crec que es prepara una adaptació cinematogràfica d’El puñal

–Me’n van comprar els drets, la van donar a diversos guionistes i al final he acabat fent jo el guió. 

–¿I amb quina cara imagina Remil?

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

–A nivell internacional, potser Vincent Cassel, Benicio del Toro o Javier Bardem. I si fos un actor argentí, no seria cap altre que Ricardo Darín. Ell ha dit que li agradaria. A veure què passa.