Anar al contingut

CINE MILITANT

Robin Campillo: "Els musulmans són els nous maricons"

El director recrea a '120 pulsaciones por minuto' les lluites de l'activisme gai francès en els primers anys de la sida

Nando Salvà

zentauroepp41562360 santa monica ca january 11 director robin campillo atten180120120242

Frazer Harrison

La tercera pel·lícula de Robin Campillo, 120 pulsaciones por minuto, recorda els primers anys de l'epidèmia de la sida a França recreant les lluites d'Act Up Paris, un grup d'activistes que van utilitzar mètodes de guerrilla per donar visibilitat i aconseguir més implicació del Govern i les farmacèutiques en la lluita contra la malaltia. Després d'obtenir el Premi Especial del Jurat a Cannes el maig passat, la pel·lícula s'acaba d'estrenar al nostre país.

¿Fins a quin punt és autobiogràfica la seva pel·lícula? Essencialment, és la història de la meva joventut. Jo acabava d'entrar a l'escola de cine quan les primeres imatges de la crisi de la sida als Estats Units van començar a aparèixer a la premsa francesa a principis dels 80. Aquelles imatges brutals i aquells titulars que anunciaven com els homosexuals serien escombrats pel virus em van deixar paralitzat de por. De sobte, el cine em va semblar trivial. Al capdavall, els directors que jo sempre havia admirat, com Bresson o Truffaut, no s'havien preocupat mai per assumptes com virus i malalties.

¿Com va reaccionar davant la por? Em vaig esborrar de la vida, per dir-ho així. Vaig deixar de tenir relacions sexuals per por del contagi, fins i tot vaig deixar de veure els meus amics. Vaig perdre la meva joventut, mentre m'arribaven notícies de gent pròxima a mi que queia malalta. Afortunadament, el 1992 vaig entrar a Act Up i a poc a poc vaig anar recuperant l'ànim i l'esperit creatiu. Vaig deixar de ser una víctima. La vergonya de ser gai havia sigut reemplaçada per la vergonya d'estar malalt, però gràcies a Act Up i altres grups l'orgull es va tornar a imposar entre la nostra comunitat.

La pel·lícula parla de tragèdia i mort, però està plena d'humor i alegria de viure. Érem gent jove i ens estàvem morint, i el que ens empenyia a lluitar per sobreviure no era la promesa d'una família i una feina, sinó el plaer del sexe i la música i les drogues i tot això. Teníem un gran esperit hedonista que és inconfusiblement gai, i que jo he volgut reflectir a la pel·lícula.

¿És un homenatge als amics que van ser víctimes i van morir? Sincerament, m'interessa més la gent que va sobreviure. Molts seropositius es van bolcar en la lluita contra la malaltia i en Act Up, i la seva carrera va quedar en suspens. Avui molts viuen vides precàries, alguns segueixen sotmesos a la medicació. El que més m'emociona és tot el que aquesta gent ha perdut. Si et preocupes massa pels que han mort, t'oblides dels que segueixen vius.

"Avui la gent s'acontenta amb posar-se agressiva a Twitter. La societat ha renunciat a la lluita política"

¿Segueix vinculat a l'activisme? N'estic bastant desconnectat. En general els moviments polítics eren molt més poderosos als 90. Llavors no hi havia internet, i per fer soroll i crear confrontació la gent havia de sortir al carrer. Avui la gent s'acontenta amb posar-se agressiva a Twitter. Avui la societat ha renunciat a la lluita política. 

¿No li sembla que s'ha donat la sida per morta abans de temps? Al cap i a la fi, segueixen havent-n'hi casos. I estan augmentant en nombre, de fet. Per això em sembla grotesc que la joventut estigui deixant de fer servir el condó. A nosaltres els condons ens van canviar la vida; gràcies a ells vam recuperar la nostra vida sexual i la nostra alegria. Mai m'han agradat, però sempre n'he utilitzat. I comprenc el desig dels joves de tenir sexe sense, però em fa por que pensin que estan protegits per art de màgia. Sincerament, crec que les campanyes de prevenció s'haurien de tornar a activar, almenys al meu país.

¿Com descriuria l'evolució de la imatge que la societat té de la malaltia? Quan vam presentar la pel·lícula a Cannes vam tenir la sensació que tothom s'esforçava per deixar clar que donaven molt suport a Act Up, era com si tots volguessin demostrar la seva implicació amb la causa. Com si tots els francesos haguessin estat a Act Up de la mateixa manera que tots els francesos havien estat a la Resistència durant la segona guerra mundial. Mentida. Al seu dia se'ns menyspreava i se'ns deia "maricons de merda" als carrers. Només que ara han trobat un nou enemic, la religió. Els musulmans són els nous maricons.

0 Comentaris
cargando