Sondra Radvanovsky imposa el seu carisma a 'Poliuto'

Del Gaetano Donizetti còmic de L’elisir d’amore al tràgic de Poliuto. L’oportunitat que suposava per a molts descobrir les bondats d’aquest drama cristià, amb triangle amorós inclòs, no va resultar prou atractiva per a la part del públic que va renunciar a ocupar gairebé la meitat de les localitats del Liceu. Un repartiment encapçalat per Gregory Kunde i Sondra Radvanovsky i el fet que aquest títol no es programés des de fa 42 anys no van resultar prou estimulants en una setmana saturada d’oferta clàssica, amb noms com Daniel Barenboim, Gustavo Dudamel i la Filharmònica de Viena en cartell. 
    

Els elevats preus de les entrades per a una versió concert també haurien pogut ser un fre. Així i tot, l’espectacle va valer la pena per la qualitat d’una òpera que marca una inflexió en l’estil de l’autor, ja que s’allunya de les convencions belcantistes per acostar-se a una línia preverdiana. L’aclamat elenc va desgranar la bellesa d’aquesta obra, que mereix una revisió escenificada a l’altura de la seva qualitat.
    

La producció tenia molts al·licients. Franco Corelli, Maria Callas i, sense anar més lluny, Leyla Gencer, Amedeo Zambon i Vicenç Sardinero, que van encapçalar el repartiment de 1975 al Liceu, van qualificar Poliuto com una obra de referència. Prohibida inicialment per la censura borbònica, que veia irreverent escenificar la figura d’un màrtir cristià, va conèixer una versió francesa més llarga, Les martyrs, abans de ser recuperada a Itàlia en el format inicial. 
    

Kunde ja havia interpretat a Bèrgam el rol de Poliuto, noble armeni convertit al cristianisme, però Radvanovsky va debutar dimecres com a Paolina, esposa d’aquest i examant del procònsol romà Sever (Gabriel Viviani). D’aquest trio d’intèrprets, immersos en el drama de la persecució dels primers cristians a Armènia i en un escenari d’amors, desamors i venjances, va ser la diva nord-americana la que més va brillar en la funció, de notable nivell.

FAVORITA DEL GRAN TEATRE

Tot i la falta d’assajos que evidenciava amb les seves constants mirades a la partitura, la soprano va tornar a enlluernar pel seu carisma. Sobrada de recursos tècnics, va exhibir el seu poder vocal i la bellesa dels seus pianissimos. Va estar magnífica en els duos, sobretot en el del tercer acte amb Kunde, i si no va arribar a mostrar tota la seva força dramàtica va ser per falta de familiaritat amb la peça. El Liceu va tornar a homenatjar-la com una de les seves dives favorites.
    

Kunde es prodiga en excés als 63 anys i això es nota en la veu. Va estar més ficat en l’interiorisme del seu místic i gelós personatge que els seus companys i va defensar el paper amb entrega. Al final, va resultar convincent, tot i algunes limitacions en els greus. Viviani, en la defensa del venjatiu procònsol, va tenir més pes actoral que canor. Va mostrar potència, però sense continuïtat. Més discret va ser Rubén Amoretti com a pervers sacerdot del culte de Júpiter. Alejandro del Cerro va ser un bon Nearco, amic del protagonista, i Sun Min Kang, Miquel Rosales i el cor van complir. L’orquestra, dirigida per Daniele Callegari, va acusar la falta de treball previ i va anar de menys a més.