UN RETORN ESPERAT

Le Carré torna del fred

El mestre de les novel·les sobre la vella política de blocs s'acomiada de l'agent George Smiley amb 'El llegat dels espies'

zentauroepp41528320 john le carre180109205100

zentauroepp41528320 john le carre180109205100

5
Es llegeix en minuts
Elena Hevia

Hi ha alguna cosa emocionant en l’última novel·la de John Le CarréEl llegat dels espies (Edicions 62 / Planeta), que acaba d’arribar a les llibreries. Un nou treball d’un autor que ha elevat la novel·la d’espionatge a la categoria d’obra d’art sempre és motiu d’alegria entre els seus irreductibles seguidors, però en aquest cas hi ha més coses. L’autor britànic ha tornat per tancar el nucli dur de les seves històries, les ambientades en la guerra freda i habitades per Smiley, l’espia aparentment gris i apocat, el més allunyat possible del mascle alfa 007, però profundament savi i decidit.   

La publicitat promet el retorn de Smiley i això és, potser, una exageració. Però encara que l’aparició física de l’agent a El llegat dels espies sigui tot just un cameo final, tota la novel·la camina cap a aquest moment i els lectors en quedaran satisfets i a la vegada també una mica tristos. Perquè si ens creiem Le Carré, que tot i tenir 86 anys bull en projectes literaris, la carrera de Smiley acaba aquí: «D’ell ja he dit tot el que havia de dir».

L’espia: per la reina i per la pàtria

Le Carré sap bé de què parla. Ell és un membre distingit d’aquell petit grup d’escriptors britànics, com Graham Greene, W. Somerset Maugham, J. B. Priestley i Ian Fleming, que en el seu moment van formar part del Servei d’Intel·ligència i en van treure profit en les seves ficcions. A Le Carré, que durant les dècades dels 50 i 60 va servir al seu país a Berlín, no li agrada presumir de les seves activitats a l’MI5 i l’MI6. En gairebé totes les seves entrevistes i especialment en les seves memòries, Volar en cercles, publicades l’any passat, assegura que allò va ser com «un conte de fades sense violència comparat amb la situació actual». També és cert que el seu honor d’exespia l’obliga a no cometre cap indiscreció pel jurament degut a la reina i la pàtria. 

Els secrets i una moralitat ambigua

Com no podia ser de cap altra manera en un amant dels secrets com Le Carré, ell no es diu realment així, sinó David Cornell. Més enllà de l’eufonia, va triar aquest pseudònim 

–sempre es nega a explicar d’on el va treure– perquè va començar a escriure les novel·les –les tres primeres– quan encara exercia com  a agent i la prudència així ho exigia.  

La seva gran aportació al gènere va ser la constatació que entre els serveis de seguretat de l’Est i l’Oest, en realitat, no hi havia gaires diferències. Les seves novel·les, animades per complexos dilemes morals, no es dibuixen en blanc i negre sinó en una variada gamma de grisos.

La guerra freda, un abans i un després de la caiguda del Mur

La guerra freda és el Camelot personal de l’escriptor. I tots l’hi hem d’agrair perquè en bona mesura les seves novel·les han modelat el nostre imaginari sobre aquells anys. Le Carré ho deu tot a la rivalitat de blocs, així ho va dir en una entrevista recent al New York Times, quan l’octogenari autor va expressar un curiós sentiment de nostàlgia d’aquells anys: «El que defineix la guerra freda és que almenys teníem una missió que ens definia. Ara Occident només està unit per la por». 

Quan va caure el Mur, els pessimistes van imaginar que, finalitzada una època, Le Carré també acabaria amb ella. Però ell els va demostrar que s’equivocaven amb una sèrie de novel·les cada vegada més fosques i crítiques amb els poders internacionals (i una tírria especial contra els Estats Units), entre las quals destaquen El sastre de Panamà i sobretot El jardiner constant.

George Smiley, un Satan astut i moralista

És la gran figura de la saga, un paio que, en altres circumstàncies, hauria sigut professor de literatura alemanya a Oxford, però la seva ment és massa valuosa perquè el seu país no l’aprofiti. Protagonista de cinc novel·les, entre elles Trucada per al mort, El talp: Calderer, sastre, soldat, espia i El honorable colegial, també apareix com a secundari en altres quatre encapçalades per L’espia que tornava del fred, la novel·la que va donar a conèixer Le Carré, els fets de la qual recupera El llegat dels espies des del present. 

«Panxut, amb ulleres i en estat de permanent preocupació» és com el descriu Peter Guillam, antiga mà dreta de Smiley i el verdader protagonista del llibre. Però més interessant és la definició d’un dels seus caps: «Té l’astúcia de Satan i la consciència d’una verge». El seu punt feble, com és sabut, és la seva dona, Lady Anne Sercombe, una aristòcrata, guapa i molt més jove que ell que, permanentment infidel, l’estima a la seva manera. Encara que se l’evoca en totes les novel·les, Anne solament té una aparició real, a La gent de Smiley, quan visita el seu marit de tant en tant i passegen tots dos junts per la Selva Negra.

Peter Guillam, un vell retirat que evoca el passat  

Fill d’un anglofrancès, Peter Guillam viu reclòs en un petit poblet de la Bretanya francesa (equiparable a la casa de camp de Le Carré a Cornualla). Ha sigut un personatge recurrent en la saga de Smiley, un paio atractiu amb molt èxit amb les dones (de fet, en la més recent versió d’El talp amb Gary Oldman tenia els trets de Benedict Cumberbatch), però ara és un vell retirat. 

El ‘brexit’, amargura per Europa

Aquesta novel·la li ha servit a l’escriptor per vehicular el seu personal fracàs històric dirigit al seu país i així ens ho fa saber quan Smiley (¿o és Le Carré?) en les últimes pàgines diu: «Llavors, ¿tot va ser per Anglaterra? En el seu moment, sí, és clar. Però ¿l’Anglaterra de qui? ¿Quina Anglaterra? ¿Anglaterra sola, perduda enlloc?  Jo soc europeu. Si alguna vegada he tingut una missió, si he sigut conscient d’alguna responsabilitat [...] ha sigut amb Europa. Si he tingut un ideal ha sigut treure Europa de la seva foscor [...] Encara el tinc». 

Tres cares de Smiley 

Tres cares de Smiley Rupert Davies, un secundari de luxe 

La tercera i exitosa novel·la de John Le Carré va ser la primera amb adaptació cinematogràfica. Una versió fosca i complexa de Martin Ritt amb Richard Burton com a protagonista mostra al primer Smiley de la pantalla, en un paper secundari, amb els trets de Rubert Davies, actor mitjanament popular a Anglaterra per haver encarnat Maigret a la televisió. 

Alec Guinness, la cara definitiva 

Notícies relacionades

El mateix Le Carré estava d’acord, fins i tot quan ell el va imaginar d’una altra manera, que avui és difícil no tenir present Alec Guinness com el millor Smiley possible. No va ser en una pel·lícula, sinó en una memorable sèrie televisiva de la BBC que recollia el títol original d’una novel·la traduïda aquí com El talp:Calderer, sastre, soldat, espia. Més tard, Guinness va protagonitzar una altra sèrie, La gent de Smiley. 

Gary Oldman, l’última reencarnació 

Alec Guinness presumia de ser l’home de les mil cares, i Gary Oldman li segueix els passos molt de prop en el camí cap al títol. En la més recent adaptació d’El talp, dirigida pel suec Tomas Alfredson, Oldman ha encarnat l’individu gris i panxut –l’actor va fer dieta d’hamburgueses– i, paradoxalment, va brillar en una interpretació més aviat subtil i moderada.