Un Cyrano crepuscular

La societat Pau Miró-Lluís Homar ha estrenat el segon dels seus projectes, el que segueix al que va ser un exitós debut conjunt a Terra baixa, amb una versió minimalista i moderna de Cyrano de Bergerac, el clàssic d’Edmond Rostand que compta amb dos enormes precedents en el teatre català. El de Josep Maria Flotats el 1985, dirigit per Maurizio Scaparro al Poliorama, va ser un autèntic hit en la seva època. Bastant més recent és el de Pere Arquillué, que també va triomfar amb l’icònic personatge el 2012 sota la direcció d’Oriol Broggi a la Biblioteca.

Si aquests precedents responien al perfil clàssic de comèdia romàntica de capa i espasa, la versió que ha arribat ara al Teatre Borràs es mou sota l’òptica desacomplexada de la primera col·laboració de Miró i Homar. La seva mirada moderna és una aposta lògica quan la versió ortodoxa d’Arquillué-Broggi pot estar encara fresca en la memòria de molts teatrers.

REDUCCIÓ CONSIDERABLE 

Minimalisme, nuesa escènica i aposta pel treball actoral definien l’aclamada proposta del clàssic de Guimerà. Homar no era tan sols Manelic, s’atrevia ell sol amb tots els personatges, inclosa Marta, del drama rural. Aquí, a Cyrano, la reducció també ha sigut considerable, però l’insigne actor està acompanyat per Joan Anguera, Albert Prat, Àlex Batllori i Aina Sanchez.

Anguera i Prat doblen personatges, Batllori és l’enamorat Christian i Sanchez, Roxane, l’amor impossible de Cyrano. Una tria que déu n’hi do, sens dubte, si pensem que l’original de Rostand compta amb una trentena de personatges, cosa que pot anar a contrapel, sobretot en l’inici del muntatge, per a aquells espectadors que no estiguin gaire familiaritzats amb l’obra.

Miró també aposta per la descontextualització amb l’escenografia de Lluc Castells –que recrea una moderna sala d’esgrima–, i el vestuari, que també firma Castells, propi dels esportistes que practiquen la disciplina, incloses les caretes que amaguen la cara.

HEROI ROMÀNTIC 

Aquest espai, que sembla una solució més imaginativa que no pas efectiva, està acompanyat d’una tènue, potser en excés, il·luminació que accentua el caràcter crepuscular d’aquesta mirada a Cyrano de Bergerac, un heroi romàntic que se’n surt bé en el camp de batalla i en el de les lletres, però l’enorme nas del qual el converteix en algú sense dret a disfrutar de l’amor.

Aquesta és una versió nua que aposta pel vers, amb nova traducció d’Albert Arribas, i en la qual vola el magisteri d’Homar, un actor al capdamunt de la seva maduresa. En cada treball seu recent ha despatxat un ventall interpretatiu que va de l’humor al dolor, en aquest cas, captivadors. Miró no posa límits al seu treball en un muntatge que potencia la figura del protagonista, i en el qual la resta (amb nota per a Sanchez i Prat) potser són més secundaris que mai en l’obra de Rostand. Que en aquesta versió totes les mirades es fixin en Cyrano/Homar ho subratlla, a més, el sorprenent gest d’una magnífica escena final quan el nostre heroi es treu el nassarrot al parlar de la seva «dignitat».