25 maig 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA A UNA LLEGENDA DE LA HISTORIETA

Blanco, l'últim del 'TBO'

L'històric dibuixant repassa als 91 anys la seva llarga carrera alhora que llança una nova edició amb estampes inèdites de la seva singular 'Barcelona'

Anna Abella

RICARD FADRIQUE

Blanco, l'últim del 'TBO'
Blanco, l'últim del 'TBO'
Blanco, l'últim del 'TBO'
Blanco, l'últim del 'TBO'
Blanco, l'últim del 'TBO'
Blanco, l'últim del 'TBO'

/

Quants somriures s’haurien perdut generacions de xavals –i d’adults– lectors del TBO si aquell adolescent de 17 anys, que als 30 jugava al Barça –amb un no pas menys jove Ramallets a la porteria–, no hagués penjat la pilota per la seva nòvia. A ella la va conèixer als 10 i avui encara és la dona de l’històric dibuixant barceloní Josep Maria Blanco Ibarz, que del 1951 al 1981 va nodrir amb el seu humor quotidià (tan amable com la seva mirada) la centenària revista que va donar nom als tebeos amb, segons els seus càlculs, 3.155 historietes, 31.762 vinyetes soltes i 537 històries de La familia Ulises (rellevant Benejam). Ara, als seus 91 lúcids anys, manté l’enginy intacte: «L’acudit és a cada cantonada. Ara, mentre els fotògrafs em feien fotos a la terrassa –explica referint-se a moments abans de l’entrevista– se m’ha acudit un gag. Pensava dibuixar-los amb mi volant amb un paraigua... Al fer un dibuix sempre hi dono un contingut, un acudit».

Blanco, Gran Premi a una carrera del Saló del Còmic de Barcelona 2016, és l’últim de les antigues generacions del TBO, amb noms com Opisso, Tínez, Urda, Donaz, Muntañola o els seus amics Ayné, Sabatés i Coll, que el va animar a anar a la revista. Però ara té a les mans la nova edició, amb 13 inèdits, d’una obra que no té res a veure amb aquella publicació, sinó amb Barcelona, de Blanco (Ediciones B), 41 impagables làmines d’espais emblemàtics de la ciutat amb desenes de «petits actors» en múltiples gags. «Estava cansat de fer 32 petites vinyetes per arribar a un final i vaig dir ‘faré un dibuix ben gros i hi posaré totes les historietes a dins’. No pensava publicar-ho, però em venia de gust fer-ho».

Detall de la làmina de la plaça Reial amb l'autor autoretratant-se mentre dibuixa. / BLANCO 

És obligat fer l’exercici a cada làmina d’emular aquell ¿On és Wally? buscant Blanco, autoretratat amb el quadern de dibuix en racons de la Rambla, la plaça de Catalunya, el Tibidabo, un Carnaval al Paral·lel, la Fira de Santa Llúcia o en escenaris avui desapareguts com els Encants Vells. «Jo era un personatge més i em feia grassonet per omplir més», fa broma després d’ assenyalar detalls del parc Güell, on «un nen fa pipí a dalt mentre a sota d’altres se sorprenen de les goteres...», o el cameo al TNC d’un Flotats amb cua. «Aprofitava l’actualitat», explica.

La picabaralla entre Pujol i Maragall

I hi havia la Barce­lona Olímpica, amb una plaça de Sant Jaume amb el llavors alcalde Maragall al balcó de l’ajuntament, «que podia presumir de Jocs, i Pujol al de davant, que només podia participar en la glòria de l’altre». «Vaig jugar amb la picabaralla entre polítics. Sempre han sigut igual, és un gran vici que tenim aquí –somriu amb ironia–. Maragall va saber que s’exposava al Saló del Còmic i va trucar demanant que l’esperessin a tancar per veure-la. I em va demanar una litografia. I després una altra, perquè volia regalar-l’hi a Pujol, tot i que aquest mai em va dir res. Potser no li va agradar».

La Rambla de les Flors. / BLANCO

La idea de l’àlbum va sorgir després de jubilar-se de la feina en un banc, que sempre va compaginar amb el dibuix. El llibre original és del 1993, a mida DIN A3; la nova edició és a DIN A4 (encara que hi ha una tirada de col·leccionista en gran format). Entre les noves làmines, la reconstrucció del Liceu, el Camp Nou, l’aeroport del Prat, el Port Olímpic o el Macba.

Sense terroristes i amb "polítics"

A les seves Rambles afirma que avui «no hi sortiria cap cotxe atropellant gent», en al·lusió a l’atemptat de l’agost, però potser sí «polítics», somriu.

Làmina del Macba, a 'Barcelona, de Blanco' /BLANCO 

Aquestes imatges amb humor de ciutadans en escenes quotidianes les treia observant. Sempre amb petits papers a la butxaca per, quan se li acudia una idea, ja fos al metro o  a l’autobús, apuntar-la i esbossar-la. «No em fiava de la memòria». Els conserva tots, com els que va fer, confessa, al revers dels impresos del banc de la sèrie antibel·licista Otto el Cañón, que va crear el 1966 però va quedar inèdita fins al 2014, quan la va publicar Amaníaco.

El "treball" de 'La familia Ulises'

Anava cada dilluns al desaparegut cafè El oro del Rhin (Rambla Catalunya / Gran Via), on feia els guions de la setmana. A Blanco se’l recorda sempre com qui el 1968 (i fins al 1979) va rellevar Benejam, quan aquest va perdre la vista, en el dibuix de La familia Ulises, vaixell insígnia del TBO. Però, per a ell, allò «era una feina». «Ho vaig fer perquè l’editorial ho necessitava. I no ho vaig firmar per respecte a Benejam i perquè no era una creació meva. Però va significar deixar de banda tota la meva feina fins que ho vaig compaginar amb les meves historietes», diu. «Benejam era una bellíssima persona. Quan vaig arribar a l’editorial, amb tantes vaques sagrades del dibuix (Opisso, Urda...), ell em va ajudar».

Làmina de la Sagrada Família. /BLANCO

Evoca també com un dia un Rolls Royce va parar davant del banc on treballava. «El director va pensar que seria un nou bon client», però era l’aleshores director de TBO, Emilio Viña, que li duia més encàrrecs.   

Nadal, la República i Raf

I cita el dibuixant Na­dal, amic del seu pare, que el va encaminar cap al llapis. Un dels fills de Blanco, que l’acompanya, apunta com el 1936, als 10 anys, anava a una escola de la República, on li encantava que li posessin deures de dibuix. Allà el van proposar per ser reclutat per anar a estudiar a Rússia per les seves aptituds. Però ja era el 1939 i, amb la situació del final de la guerra, el seu pare va frenar el viatge.

La làmina de la plaça Reial. / BLANCO

Si bé el dibuix i la seva nòvia van guanyar el futbol, una altra anècdota revela com aquest avui venerable avi va recuperar per a la història tebeística Raf (Joan Rafart), creador de Sir Tim O’Theo. «Era un gran dibuixant, ho portava a la sang. Anava amb mi a l’escola. Me’l vaig trobar al carrer quan jo ja era a TBO. Em va dir que ja no dibuixava, que treballava en una oficina. Li vaig dir que no podia ser, que perdia el temps i havia de tornar a dibuixar». Li va fer cas i es va convertir en un dels millors dibuixants de l’època. Amb permís de Blanco.