ENTREVISTA

Jorge Ruiz (Maldita Nerea): "Només vull que cantin les meves cançons"

El grup murcià actua a Barts després de publicar 'Bailarina', títol d'un disc i d'una novel·la

jgarcia41290774 barcelona   barcelones    12 12 2017    icult   entrevists s171215181451

jgarcia41290774 barcelona barcelones 12 12 2017 icult entrevists s171215181451 / JOAN PUIG

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Jorge Ruiz ha publicat una novel·la o relat llarg, Bailarina, títol també del nou disc del seu grup, Maldita Nerea. Dos formats en què desenvolupa una història al voltant de les emocions i la realització personal. Parlem amb Ruiz en vigília del concert d’avui a la sala Barts, dins del Festival del Mil·lenni.

–¿Què va ser primer, el disc o el llibre?

–Jo anava a fer un disc i va aparèixer en la meva vida Teresa Petit, editora, que em va convèncer que escrivís alguna cosa del treball que faig sobre les emocions. Al final vaig preferir explicar una història novel·lada, i la paraula ballarina era fantàstica com a punt de partida.

–¿A quin treball sobre les emocions es refereix?

–Jo soc logopeda i des del 2009 o 2010 tinc un món paral·lel a Maldita Nerea. Per mi, l’educació és l’únic element ple de transformació de la societat, així que m’hi vaig bolcar i treballo com a ambaixador de la Fundació Promete, de la qual a més soc patró. El talent dels nens no s’aprofita.

–¿Què simbolitza aquesta ballarina?

–És el teu costat emocional. Si permets que s’expressi, no pots sinó ser qui ets. Amb el ritme de vida que tenim ens anem oblidant de qui som. Utilitzo la imatge de la ballarina perquè és un arquetip femení universal associat a uns valors: és flexible, constant, bonica…

–Escriure un relat, ¿quins problemes li va plantejar en comparació amb compondre cançons?

–Els típics, vaig sentir inseguretat, però igual que quan vaig començar amb les cançons. A mi ningú em va ensenyar a compondre, però és el públic el que et dona un lloc. Hi ha una frase de Saint-Exupéry que em va fer trobar el clic: «No s’ha de saber escriure, sinó saber mirar».

–¿A quina edat va començar a fer cançons?

–De molt petit. Però era només la melodia vocal. Vaig aprendre a tocar la guitarra, però a mi m’interessa la paraula. I la melodia. Perquè això és el que el cervell recorda.

–¿I això ja ho va descobrir de nen?

–No, d’això me’n vaig adonar quan Eduard Punset m’ho va plantejar: «¿Què és abans, la paraula o la melodia?» Tenia raó: primer ve la melodia. Per desenvolupament neurològic.

–La cançó Bailarina

–Encara que a mi m’agrada la reflexió, en el pop la gent no busca això. M’interessa la comunicació, com connectar amb la gent, a qui li agrada el moviment i ballar.

–Es diria que la dimensió de cantant pop li queda curta.

–Sí, per això gairebé no escolto pop; està encotillat. Jo em motivo amb la paraula, i el rap és el gènere que la treballa més bé: Nach, Tote King… El pop està centrat en l’amor i el desamor, ¡i jo parlo d’amor propi! La cançó que ens va treure del món indie va ser El secreto de las tortugas i parlava de filosofia. El nostre cas, dins del pop, és molt estrany.

–¿Per què va triomfar aquella cançó?

–Ho vaig entendre quan un dels meus fills la ballava sense saber què dir, i algú em va dir: «¿Però tu creus que a algú li importa aquesta lletra?»

–Una bufetada a l’ego.

–És que jo al meu ego el castigo bastant. A veure, el que jo faig no té mèrit: no puc evitar fer cançons. I busco tota l’estona que l’atenció estigui en la cançó, no en mi.

–En els concerts, centrant l’atenció, ¿se sent incòmode?

–Busco tota l’estona l’audiència. Des de petit només vull que cantin les meves cançons. No que les escoltin. I cançó que no és cantada, cançó que va fora del repertori. 

–¿Això no és populista, buscar les coses fàcils?

–És pobre dir això. Jo no puc no contemplar la meva audiència. ¡L’estimo! I l’audiència que està per venir. Al meu llibre, la protagonista, Valeria, es troba amb ella mateixa explicant el que sent, i jo ho he fet amb el disc.

Notícies relacionades

–¿També a Despídeme

–És una cançó de treu-ho a fora, perquè si no, això es queda i acabarà sortint en un altre moment. En el concert de Múrcia, el públic em va veure plorant i va acabar tothom plorant també. És una qüestió química, no és perquè sigui una cançó ni bona ni dolenta. Però tothom ha perdut algú.