30 vides extraordinàries

Si ens atenim a la definició oficial del diccionari, extraordinari seria una cosa «fora de l’ordre o regla natural o comuna». No obstant, en l’imaginari popular, aquest terme se sol associar a un element sorprenent, a esdeveniments amb clares connotacions positives. En la desfilada d’éssers, esdeveniments i successos de Breve relación de vidas extraordinarias (Pepitas de calabaza, 2017), l’escriptor Martín Olmos (Bilbao, 1966) se circumscriu a la descripció acadèmica.

D’aquesta manera, hi trobem un catàleg de personatges i biografies fora del que és comú: ballarins, assassins, venedors, tontos, acadèmics, monges i fins i tot difunts. Llegirem sobre penjats embetumats amb funció adoctrinadora, capellans poc piadosos que enterren vius senyors de Badajoz, carpantes capaços de menjar-se 84 mil fulles sense beure ni una sola gota d’aigua o estafadors que prometen convertir en gasolina l’aigua del riu Jarama.

Un total de 30 casos curiosos que seran desgranats, per al divertiment del lector, amb aparicions il·lustres com la de Francisco Umbral, Camilo José Cela o el mateix Francisco Franco, que esborraran el dubte sobre si el que es narra és verídic o imaginat.

Si el llibre d’Olmos s’adapta a la definició acadèmica d’extraordinari, la seva prosa s’adapta a la connotació positiva de l’imaginari popular (a la qual ens referíem al principi). 

Així, la seva utilització del llenguatge, la selecció de cada una de les 

paraules que componen aquesta obra, és extraordinària per impressionant.

El format breu resulta d’una enorme complexitat estructural, ja que el narrador ha de ser capaç de construir un univers complex i comprensible en només tres o quatre pàgines. Si això ho apliquem a una biografia, la complexitat es multiplica, i Olmos aconsegueix aprovar amb nota.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

Valent-se només d’unes línies, el lector és capaç de formar-se una imatge mental de la classe de personatge sobre el qual llegirà a continuació. Aquesta sintetització connecta directament amb la precisa utilització del llenguatge per part de l’autor, aconseguint així que cada frase ocupi el lloc que ha d’ocupar i que el conjunt s’acosti a la perfecció narrativa.

I és que, citant José Luis Cuerda, és probable que aquesta obra sigui contingent, però, per descomptat, Martín Olmos és necessari.