Elton John antològic al Palau Sant Jordi

Elton John té el detall d’anar publicant discos amb els quals mostra cert dinamisme creatiu, però a l’hora del directe, ¿per què s’ha de posar fantàstic tocant cançons noves que poca gent deu haver escoltat? Els concerts dels clàssics del rock s’han anat convertint en museus als quals es va per comprovar la semblança de les versions autèntiques amb les reproduccions dels catàlegs. I, bé, ¿quines composicions podria crear Elton John a aquestes altures que poguessin competir amb Rocket man, Your song o aquell The bitch is back que va obrir el concert d’ahir, diumenge, al Palau Sant Jordi? 

Avís: les nits del Wonderful crazy night tour només inclouen dues cançons del disc Wonderful crazy night (2016), de manera que el títol de la gira és una excusa com una altra qualsevol. Fa molt que Elton John viu en el confortable creuer dels greatest hits, i aquesta última actuació del Sant Jordi no es va distingir gaire d’altres ofertes en els últims anys. Sense la vistositat kitsch d’aquell The red piano del 2009, en un escenari net, amb una llarga pantalla de leds com a fons i les cançons situades al centre de la imatge, com trofeus que sobrevolen el pas del temps. Va presumir-ne un Elton John que coqueteja de vegades amb el retir sense acabar de decidir-se i que al març va fer els 70. Palau Sant Jordi ple, en el format que inclou cadires a la pista.

CANÇONER OBERT 

Però, més enllà de les objeccions que pugui plantejar aquesta recreació crònica, Sir Elton John es va mostrar en forma, entrant gràcilment a l’escenari i lluint la seva veu potent tot i que una mica esquinçada de vegades en els aguts. Un dels seus capitals és la diversitat del seu cançoner, amb mostres d’aspecte relativament anticomercial com Bennie and the Jets, de ritme pesat i esquitxat per un vertiginós solo de piano, que va conviure sense dificultats amb el melodrama d’I guess that’s why they call it the blues, la balada Daniel o la protodisco music de Philadelphia freedom, embolcallada per cordes enllaunades. 

El hit va ser l’agradable fil conductor, tot i que els fans més experts es van poder sorprendre pel rescat de dues cançons remotes i poc populars. Una, de missatge encriptat, Take me to the pilot, amb temperamental introducció bluesy al piano, i l’altra, Have mercy on the criminal, inspira-

da en la figura del facinerós que fuig de la presó i tocada per exòtiques notes de xilòfon. De les dues cançons de factura recent se n’havia de destacar A good heart, solemne i de refinada arquitectura. 

Hi va haver una altra cita a la seva obra del segle XXI: I want love, de Songs from the west coast, un disc que el 2001 va deixar enrere l’Elton John més pop i amb vista al hit parade per potenciar el perfil de piano man madur. Cançó sobre «la violència i el nivell d’odi que s’observa al món des de fa dos o tres anys», va indicar. 

LLUÏMENT SOLISTA 

Amb ell, un quintet que conserva dos veterans, el bateria Nigel Olsson («¡des del 1969!», va destacar Elton John) i el director musical de la banda, el guitarrista i corista Davey Johnstone. Formació adaptable a tots els canvis de registre del repertori i a la qual va permetre deixar-se anar en les generoses rodes d’improvisacions de Levon. Alguns dels seus solos al piano van generar ovacions fins i tot més grans que les mateixes cançons, recordant el paper del seu carisma executiu i de l’orfebreria instrumental en el seu discurs artístic. En aquest sentit, hi va ser  la tranquil·la, estesa, versió de Rocket man, amb llarga introducció i que va derivar en un delicat diàleg amb la guitarra acústica de Johnstone.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

A certa altura de la nit, Goodbye yellow brick road es va alçar majestuosa i el seu camí de les rajoles grogues, inspirat en El màgic d’Oz, va indicar el trajecte cap a la selecció de clàssics de clàssics sense grans desviaments. Sorry seems to bew the hardest word, Your song i Sad songs (Say so much), senyalitzant el trànsit de l’intimisme a la tènue invitació al ball. Don’t let the sun go down on me, melancòlica i corpulenta, amb imatges del malaguanyat amic George Michael a la pantalla, i una seqüència destinada a sacsejar el recinte físicament que va obrir I’m still standing. 

Públic dret, i grups de fans corrent a situar-se davant de la primera fila, a peu d’escenari, ballant Crocodile rock i cantant-ne la tornada en falset d’aires dels seixanta. I prolongant la festa amb Your sister can’t twist i un Saturday night’s alright for fighting que va tancar la sessió, situant l’àlbum Goodbye yellow brick road (1973) com el més citat de la nit, amb cinc peces. Estirant el repertori, Candle in the wind, amb Marilyn Monroe i Lady Di a l’ambient, treta del museu però tan esvelta com a la nostra memòria.