La M. O. D. A., el poder de la gent

Quan va publicar el seu primer disc, fa quatre anys, La Meravellosa Orquestra de l'Alcohol advertia en aquest diari de que desitjava “fugir de l'orquestra de patxanga o festiva”, i el seu nou treball, el tercer, ‘Salvavida (de les bales perdudes)’, lo confirma. Un disc en el que la fibra folk festiva segueix ahí, però contrastada amb cançons més introspectives i fosques, lo cual no ha supuesto cap obstacle en els seus plans de dominació mundial: el grup de Burgos actua aquest dissabte en Apolo amb les entrades esgotades des de fa setmanes.

A mesura que els seus càntics folk amb vigor punk cedeixen part del espai a la narrativa dolguda i les atmosferes recollides, La M. O. D. A. acumula més i més seguidors. “El creixement ha sigut al nostre ritme, bajo les nostres premisses i sense fer concessions”, celebra David Ruiz, cantant i guitarrista. “Si solo féssim cançons com ‘Nòmades’ seria tot facilito, però encara que sempre tenim present al públic tratamos d'aïllar-nos i fer lo que ens surt del cor”.

Nous camins

Esa audiència les dona el vistiplau, potser perquè els camins de la sintonia popular estan menys pautats de lo que a vegades sembla. “S'està demostrant que no hi ha un cèrcol por el que passar. Bandes com Morgan, Depedro o Guadalupe Plata estan anant al seu ritme sense necessitat de grans desplegaments comercials i sense marques darrere. Això et dona esperança”, raona Ruiz. En el seu cas, destaca la importància del seu treball anterior, ‘La primavera de l'hivern’. “No era un disc fàcil, a la gent le va xocar, però va preparar el terreny”.

Ara, amb cançons com ‘Oceans’ o ‘Héroes del dissabte’ semblen voler reconfortar a l'oient en un món hostil. “Pretenem que qui hagi escoltat el disc es sienta una mica millor. Concebimos la música per alleujar els mals i sentir que no estàs solo en el món”, reflexiona Ruiz. En un plano acusatori tenim ‘Himne nacional’, cançó d'estructura serpentejant i càrrega política, que convida a tenir sempre presents “les veus de la gent”.

El disc ha sigut gravat a Catalunya, entre Sant Feliu de Guíxols i Vilafranca del Penedés, amb Santi García, productor fetitxe de l'escena hardcore, que ha trobat el punt de confluència entre les essències acústiques de la banda i “la ràbia i la cruesa dels sons con los que ell ha treballat sempre”. Així han aconseguit un “equilibri interessant”, estima Ruiz, entre “les cançons amb tornades corejables, com ‘Mil dimonis’ i ‘La vella banda’, i esas altres en las que hem sortit una mica dels marges”.

Més enllà de la passió celta

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

En la base del seu so, Irlanda i el món celta segueixen ocupant un espai central, encara que han obert “finestres als Balcans i a la cançó francesa, italiana o portuguesa” que s'aprecien en el disc. Ruiz veu “un model de carrera” en PJ Harvey, cuyas últimes obres, salvant distàncies, toquen ports identificables amb la seva solemnitat folk i els seus textos polítics. Però La M. O. D. A. sempre ha sigut oberta de mires. “Som ese grup que ha fet versions de Silvio Rodríguez i d'Eskorbuto”.

Orgullosos del seu nou material, lo tocaran en la seva integritat en Apolo en un concert de “dues hores amb 28 cançons”, anuncia David Ruiz. I encara que el nom del grup potser suggereixi unes lleugereses que potser ja no es corresponguin del tot amb la seva proposta, ell quita ferro a la qüestió. “El nom ens segueix agradant: representa l'esperit dels primers dies, del grup d'amics reunits al voltant de la música i al pub, amb esa influència irlandesa, combatent la tristesa i la foscor”.