Un rodó i hipnòtic 'Tristany i Isolda'

Menys és més. El minimalista muntatge de Tristany i Isolda de Richard Wagner, a càrrec d’Àlex Ollé de La Fura i amb inspirada direcció musical de Josep Pons, al Liceu va emmarcar la torturada història d’amor dels herois d’una òpera que va revolucionar el drama musical. Aquesta producció, estrenada a Lió el 2011, va renunciar des del primer moment al llenguatge coreogràfic en una peça d’escassa acció per centrar-se en el treball dramatúrgic dels personatges i deixant tot el poder descriptiu a la música. El resultat d’aquesta versió de gran càrrega simbòlica ha sigut tan rodó com l’esfera de 5,2 tones que presideix l’escena. L’efecte hipnòtic de la utilització d’aquest imaginatiu artefacte d’Alfons Flores va mantenir el públic en tensió durant la funció. El Gran Teatre va aplaudir aquesta aposta, però sobretot la imponent Iréne Theorin i el sòlid Stefan Vinke, al capdavant d’un gran repartiment.

El viatge cap a interior dels protagonistes d’aquest monument a l’amor de Wagner arriba a cotes molt elevades en una posada en escena que fusiona equilibradament totes les disciplines. La proposta posa l’accent en el treball dels cantants, un elenc compost per habituals de Bayreuth a qui des de la solidaritat orquestral, controlant la càrrega decibèlica per no sobrepassar-los, es protegeix des del primer minut.

Hi ha bones idees en el muntatge meravellosament il·luminat per Urs Schönebaum, en un plausible esforç per focalitzar l’evolució psicològica dels primer antagonistes i posteriorment amants i de donar sentit a les transicions entre els mons de la nit i el dia tan importants en aquesta història. En el primer acte, una plataforma ambienta la travessia del vaixell capitanejat per Tristany que ha de portar Isolda a Cornualla per emmanillar-se amb el rei Marke. En un fons fosc es projecten imatges al·lusives al relat fins que acaba apareixent la meitat del cercle convertit en lluna. En el segon, es mostra l’interior del castell del rei, on els protagonistes viuen aïllats de l’exterior l’èxtasi de l’amor pur propiciat per un beuratge. Subtils projeccions de Franc Aleu, que reflecteixen el món íntim dels amants, completen aquesta visió de la seva psique a què contribueix el renovat vestuari de Josep Abril. En l’últim acte l’artefacte fa un gir de 180º per mostrar l’agonia del ferit heroi que espera la princesa abans de morir. És un espai desolat amb l’esfera simbolitzant el pes que cau sobre un ésser desprotegit.

Notícies relacionades

Un Wagner galàctic

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

EXERCICI DE RESISTÈNCIA / En una òpera amb llargs monòlegs i duos, carregats de reflexions filosòfiques inspirades en Schopenhauer, l’esforç dels cantants és un verdader exercici de resistència. Vinke (Tristany), que ja va mostrar aquesta qualitat en un recordat Siegfried al Liceu, va arribar al seu agònic final amb heroica plenitud. Va començar dubitatiu però va anar creixent en el llarg duo amorós fins a demostrar que és un dels grans en aquest esgotador rol. Theorin no va fer més que confirmar la seva categoria, administrant molt bé els recursos. Molt expressiva, va transmetre tota l’emoció del seu personatge amb una riquesa de matisos i uns pianissimos meravellosos i va brillar en l’impressionant Liebestod.

Albert Dohmen es mereix un excel·lent en el paper de rei Marke i Sarah Connolly ofereix una impecable lliçó d’estil com a Brängane. Un Greer Grimsley, de gran presència escènica i poder, dona vida a Kurwenal, i Francisco Vas (Melot), Jorge Rodríguez Norton i German Olvera estan a l’altura dels seus respectius papers. L’orquestra respon al repte amb una corda ben acoblada i amb l’esforçat comportament de la resta de les seccions i de l’ocult cor. Pons torna a brillar amb Wagner des del podi.