Anar al contingut

CRÒNICA

Art, ètica i violència a Temporada Alta

Romeo Castellucci, Christiane Jatahy i El conde de Torrefiel retraten la societat amb propostes singulars

Rocío Molina sorprèn amb Sílvia Pérez Cruz en una nova aventura creativa d'alt voltatge

Marta Cervera

Art, ètica i violència a Temporada Alta

MARTA GARCIA

Una de les coses més satisfactòries que té disfrutar de les últimes creacions d’artistes punters és la quantitat de preguntes que et fas. El festival Temporada Alta va permetre aquest cap de setmana connectar a Girona amb la pulsió dels nous temps de la mà d’artistes com l’italià Romeo Castellucci, la brasilera Christiane Jatahy i els espanyols El Conde de Torrefiel i Quim Girón.
    

Rocío Molina va sorprendre aliant-se amb la cantant Sílvia Pérez Cruz per mostrar la llavor de l’espectacle que estrenarà a l’estiu al festival Grec. Hi ha molta química entre totes dues i ganes d’explorar nous terrenys, com va demostrar el seu generós intercanvi de música i dansa, ple de sensualitat (una de les peces va començar i va acabar amb totes dues rodant per terra en una abraçada infinita que anava canviant de forma). El Cor de Cambra de la Diputació de Lleida va potenciar l’aspecte musical de l’obra, en què Pérez Cruz va cantar, entre altres, una versió molt lliure de Take this waltz de Leonard Cohen i una altra d’un preciós fado d’Amália Rodrigues.  

MÚSICA DE FANG

Girón també va triomfar amb Fang, un exercici de força, habilitat, equilibrisme i transformació que realitza amb una immensa massa de fang. L’artista treu molt partit del seu combat amb la matèria i s’enfanga a plaer acompanyat de música en directe, elaborada en part amb el mateix material que ell utilitza en escena: el fang com a instrument de percussió. El públic va acomiadar amb una sonora ovació el seu espectacle.
    

Una actriu penjada d’un fil metàl·lic sostinguda per un dit a més de tres metres d’alçada destaca a Ethica. Natura e origine della mente, de Castellucci. Entre el teatre i la instal·lació, aquesta breu proposta basada en textos filosòfics de Spinoza, hipnòtica en alguns moments i pesada en d’altres, va despertar sentiments contraposats entre el públic. ¿Quina era la intenció a l’utilitzar un gos que parlava a través d’una gravació i es movia per la sala? 
    

Amb A floresta que anda (El bosc que camina), una peça inspirada en Macbeth, Christiane Jatahy no va entusiasmar tant com amb els seus dos muntatges anteriors. Experta a teixir discursos amb elements de cine i teatre, va interpel·lar el públic convidant-lo a participar en un vernissatge. Però a les històries d’abusos de poder a Síria, el Congo i el Brasil projectades en quatre pantalles els va faltar simbiosi amb les accions de l’única actriu del muntatge, que denunciava la responsabilitat de tots en la corrupció del sistema capitalista.
    

Violència, poder econòmic i polític també estan en el punt de mira de Guerrilla, l’últim treball d’El Conde de Torrefiel, una reflexió sobre la manera com l’individu s’enfronta a la realitat al segle XXI. Reflexió interessant però una mica llarga per a una obra sense diàleg, on tot s’ha de llegir mentre els intèrprets, muts, participen en una conferència cultural, una classe de tai-txi i una rave amb música a tot volum.