Anar al contingut

CRÒNICA

Love of Lesbian, a escala descomunal

La banda barcelonina es va oferir en versió exponencial, fonent espectacle, 'hits' i gestos cap als fans, en el primer dels seus dos concerts de fi de gira al Sant Jordi Club

Jordi Bianciotto

Love of Lesbian, a escala descomunal

FERRAN SENDRA

És com si Love of Lesbian es col·loqués sota una lent que agegantés la seva imatge per oferir més de tot: vídeo, globus i efervescència festivalera; homenatges per a fans i confessions fosques. Èpica i cançons, fins a 25, en aquestes llargues nits batejades com El gran truco final. Gran fi de festa, al Sant Jordi Club, en el primer dels dos concerts amb què la banda barcelonina tanca aquest cap de setmana la gira El poeta Halley després d’un any i set mesos de singladura a banda i banda de l’Atlàntic.

Un disc amb el qual, a través de la invocació al poeta, el grup es dirigeix a les muses i a una màgia que va connectar amb aquella Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa, que va sonar enllaunada com a pòrtic de la nit. Ja en el primer tram van sonar hits com Bajo el volcán, amb imatges de l’«huracà d’una escala descomunal», i Allí donde solíamos gritar. Es tractava de construir com més aviat millor «una bombolla», va dir Santi Balmes, que flotés més enllà de la realitat. «¿Els problemes on són»?, va desafiar abans de convidar a «la recerca del poeta Halley en cadascun de nosaltres».

Mirada als orígens

 Love of Lesbian va mostrar una versió madura  del seu so pop gairebé simfònic, ple de capes i de girs melòdics encaminats a fondre fortalesa i vulnerabilitat emocional. Amb l’afegit de tres metalls que van entrar en escena a Nadie por las calles i que van aportar més imaginació i frescor que pompa. Una nit per mirar enrere des de certa altura, com quan Balmes va recordar d’on ve el grup. «Magic, Sidecar, Razzmatazz 3, 2, i 1, Bikini, Apolo… No ha sigut fàcil arribar fins aquí», va indicar al recuperar un parell de cançons que tocaven «quan només hi havia 20 persones al davant»:  La niña imantada Maniobras de escapismo. 

El grup va mostrar una versió madura del seu pop gairebé simfònic, ple de capes i girs melòdics

En la posada en escena, una anomalia: l’absència del baixista Joan Ramon Planell, plaça ocupada per un habitual de la casa, Ricky Falkner. Aquest ha sigut, va apuntar Balmes, «un any complicat» perquè els camins amb aquest membre original «s’han bifurcat», si bé ell sempre serà «un Love of Lesbian més». El cantant va afegir després un altre lament, aquest per l’«any tens», en què hem viscut «una experiència lamentable», va assenyalar. «Però som un gran poble i esperem que tot això ens porti a un bon lloc», va afegir al presentar una cançó que el grup no va tocar fa uns dies a Madrid, Si salimos de esta.

Mirada panoràmica

Nit d’extrems i de mirada panoràmica, dels gairebé set minuts de Los males pasajeros, embolcalladors encara que de lírica una mica difusa, als moments d’exaltació de I. M. T, El yin y el yen o el talismà de Love of Lesbian, Club de fans de John Boy. Martí Perarnau, cantant de Mucho, el grup que va obrir la nit, s’hi va sumar a Algunas plantas, i Joan Manuel Serrat va aparèixer a la pantalla de vídeo recitant a El poeta Halley. I l’últim bis va portar a escena Iván Ferreiro per sumar la seva veu a Planeadorun «truc final» per seguir creient en els poders del poeta.