Buika, 120 minuts de llibertat

Amb el seu últim disc, l’epé de cinc cançons Para mí, Buika desafia el món a concedir-li i concedir-se 20 minuts de quietud, diu ella, com un bàlsam contra les urgències quotidianes. Aquest dilluns al Palau de la Música Catalana, nit d’estrena del Festival del Mil·lenni, van ser més minuts, fins a 120, perquè la mallorquina es fon amb la seva música i 

li passa el temps volant. «També em passa quan estic fent l’amor amb

tu, Santi», va deixar anar sense immutar-se al final del recital dirigint-se al teclista i trombonista, Santi Cañada.

Ella és així de natural, i la seva posada en escena ha anat adoptant formes cada vegada més líquides, on els gèneres musicals es difuminen i el seu cant ple de temperament conflueix amb les elaborades dinàmiques instrumentals obertes a la improvisació. I amb els seus despresos comentaris, elogiant la ciutat de Barcelona («mai és la segona o tercera vegada que la visites, sempre és la primera») i presumint de la seva posició despresa: «¡Jo ja no tinc edat per ser només negra!», va exclamar rient quan va venir a dir que en aquesta era global i mestissa «un pot ser el que li doni la gana».

Buika com a símbol de llibertat, que s’expressa en aquesta veu arenosa que repassa amb el dit els relleus de cada vers ajustant-se a la seva peripècia i vivint-la com una cosa íntima. Així va ser des de la primera cançó del recital, Sueño con ella, a través de Si volveré i el tango que a les seves mans ja no és un tango, Nostalgias, i el sucós diàleg italo-flamenc, o una cosa així, de Pizzzica di Torchiarollo, una peça de l’epé que «serveix per treure a fora el verí». Literalment: al·ludeix a la picada de la taràntula, la toxicitat de la qual s’allibera ballant i suant.

AL SEU AIRE

La mallorquina va recordar les seves aptituds per moure’s al seu aire en un territori entre místic i sensual: el reggae flotant d’Hijos de la luna, les ondulacions de Siboney i el frec de la veu amb el caixó a seques de Las simples cosas. I Santa Lucía, l’èxit de Miguel Ríos, amb el seu trajecte melòdic desdibuixat. Molta inventiva instrumental i molta artesania en el diàleg dels quatre músics, perquè aquí no només és Buika la que es permet jugar amb els límits de la partitura.

Notícies relacionades

Les millors sèries d’aquest any: coses que els Emmy 2025 no haurien d’oblidar 

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

En el tram final, potser empesa per la sensació que un recital, i encara més al seu estimat Palau, ha d’acabar a dalt de tot, va sortir la Buika exhibicionista, forçant una mica les coses amb exercicis vocals malabars a La nave del olvido, mentre, per cert, anava fent glops a un got opac. «A veure si el meu germà em reomple el te», va dir fent broma. Missatge final contra «el feminicidi, l’infanticidi i el feminisme extrem que mata i ofega homes». En aquell moment va afegir: «Des que visc als Estats Units he descobert que també hi ha dones molt dolentes».

Buika sense pautes, declarant-se Jodida pero contenta i recuperant les coplas que la van fer famosa, Ojos verdes i Mi niña Lola, amb seguretat malgrat el punt de desvari final. «Sé que estic una mica beguda», va xiuxiuejar. Però a Buika no se la tomba així com així.