Chiquito "después de los dolores"

Chiquito de la Calzada agradava a tothom Chiquito de la Calzadai això és una cosa que molt pocs poden dir. Va entrar com un cicló en la cultura popular gràcies a la tele, va reinventar la manera d'explicar els acudits (un gènere sempre amb un peu en el passat) i va començar a gemegar i fer saltets amb la mà als lumbars davant la sorpresa general. Va passar de desconegut a imprescindible. De graciós a referent. I tot va passar molt ràpid. Tan ràpid que, al poc temps, ja semblava que Chiquito hi havia estat tota la seva vida. Va arribar fins i tot a modificar l'idioma (paraules majors) i ara resulta molt difícil dir "¿com?" sense caure en la temptació del "¿comorl? ¡Se dan cuen!". Jo mateix sempre contesto “Sil” quan em truquen per telèfon. I no tinc la més mínima intenció de canviar-ho.

Vaig poder disfrutar de Chiquito als nostres programes, diverses vegades. El que més m'agradava d'ell és que ni tan sols era conscient de tot el que representava. I aquí hi havia precisament la gràcia. Li preguntaves una cosa mitjanament seriós i et contestava sempre de broma. Sempre. Amb el seu catàleg de frases fetes "después de los dolores". Chiquito es limitava a disfrutar d'aquest gir del destí que l'havia tret del cante proletari per llançar-lo als braços de la comèdia. Un supervivent, un Sancho Panza de Màlaga. Una vegada li van preguntar si creia que hi havia vida després de la mort. Va fer una pausa i va contestar: “No sé si hi ha Vida, però segur que hi ha Fanta i Coca-cola”.