Carvalho ressuscita en el còmic

Des de la cantonada inferior esquerra de la portada de Tatuaje ressuscita, passejant per la Rambla dels anys 70, Manuel Vázquez Montalbán, sense prestar atenció a com deambula pel centre el seu mític personatge Pepe Carvalho, amb una cara que recorda la de l’actor Ben Gazzara. Aquesta és la primera referència de l’àlbum amb què el guionista Hernán Migoya i el dibuixant Bartolomé Seguí (Premio Nacional 2009 amb Las serpientes ciegas) homenatgen el «detectiu privat més important de la literatura espanyola» i el seu creador, el periodista i escriptor barceloní desaparegut el 2003. 

L’adaptació al còmic de les novel·les de la sèrie Carvalho s’estrena el 17 de novembre vinent amb Tatuaje (Norma Editorial) i seguirà amb La soledat del mánager. Encara no hi apareix el fidel watson Biscúter, però sí Charo, prostituta i parella sentimental de l’investigador gurmet, i l’enllustrador i confident Bromuro.  

  

El còmic significa un «rellançament del mite» també de cara a noves generacions, assenyala Migoya (Ponferrada, 1971). «Perquè la seva història, el seu escepticisme i el seu desencant vital són els de tot un país. I, com es pot comprovar, segueixen vigents». Ha intentat, explica des de Lima (Perú), ciutat on viu des de fa quatre anys, transmetre els trets que defineixen Carvalho, un personatge amb «mil matisos i contradiccions», «cínic, sentimental, vividor impenitent, hedonista i enemic dels oligarques». 

«M’agrada que es permeti dir i fer coses que ningú a Espanya s’atreviria mai a dir o fer. Cremar El Quixot a la xemeneia i dir imbècil a Don Alonso Quijano, per exemple, em sembla genial. Carvalho ja era políticament incorrecte en la seva època. Aquesta actitud d’home que està de tornada de tot és el que més gust dona al portar-lo a la vinyeta. Sospito que Montalbán es permetia fantasiejar a través de Carvalho

amb coses amb què no s’atrevia a fantasiejar en nom propi. Per a això hi ha la ficció. Als lectors els sorprendrà com resulta de políticament incorrecte Carvalho avui dia, cosa que  indica fins a quin punt la nostra moral actual és nord-americana», opina l’autor de Plagio, Nuevas Hazañas bélicas i el polèmic Todas putas. 

Seguí (Palma, 1962), fan del detectiu –«el primer gran personatge de la novel·la negra espanyola urbana»–, creu que el gran repte era «que, al ser tan icònic, tots ens imaginem el nostre particular Carvalho». Però el va atraure «l’oportunitat de fer-ne un que se sortís de l’arquetip». Segons els va explicar Daniel Vázquez Sallés, fill de l’escriptor i entusiasta de la idea del còmic, el seu pare es debatia entre Jean-Louis Trintignant i Ben Gazzara per encarnar-lo. Ho van valorar i van veure que el primer era massa «francès» i que el segon tenia un «punt més canalla que li anava molt bé al personatge».    

   

 

 «La meva idea és transmetre l’essència de Carvalho, sense permetre’ns experiments –recalca Migoya–. El còmic permet crear una plasmació visual molt seductora i una posada en escena trepidant, però mai va estar en dubte que la psicologia dels personatges es plasmaria tal com estan cisellats en la prosa de Vázquez Montalbán. El quid era: ‘¿Com podem transmetre amb més vivesa en el llenguatge de còmic tot l’esperit de Carvalho?’».

Així, el 90% dels textos i diàlegs són extrets de la novel·la. «Tenia molt clar que la veu de Vázquez Montalbán hi havia d’estar», diu el guionista, perquè «Carvalho és molt més que un cas criminal: amb l’excusa de cada cas, l’autor feia un fresc de tot el país». El dels anys 70. I perquè «Carvalho és Barcelona», amb escenaris recurrents com la Rambla, la Boqueria, Casa Leopoldo o el bar Pastís.

Llocs per on Seguí, que se sent com peix a l’aigua davant escenes urbanites, ha col·locat en les vinyetes il·lustres barcelonins d’adopció, com Ocaña i Nazario. I homenatges dels anys 70, de la cantant Cecilia als Bee Gees, passant per muses de l’època com Ágatha Lys, Bárbara Rey i Blondie, fonts d’inspiració a l’hora de dissenyar el personatge de Charo.   

  

   

  «El que és més interessant de les novel·les és que juntament amb la trama policíaca apareix també tota la crònica històrica d’Espanya», ratifica el dibuixant d’Historias del barrio i Las oscuras manos del olvido. I Carvalho és una influència confessa en el primer personatge de Seguí, el detectiu Simón Feijoo. Ell, subratlla, va arribar de Mallorca «a Barcelona a principis dels anys 80 amb la clara i insensata intenció de ser dibuixant de còmics» i les seves primeres històries, de caràcter costumista, van aparèixer en revistes com El Víbora, que el mateix Migoya va dirigir entre els anys 1992 i 1998. 

Notícies relacionades

Migoya relata en vinyetes el segrest de la seva dona

'Nuevas Hazañas bélicas' nascudes de la guerra civil

«Llavors els models policíacs estaven a Nova York o Chicago i descobrir amb les novel·les de Montalbán, Andreu Martín o Juan Madrid que un detectiu espanyol per la Rambla funcionava igual de bé que un Philip Marlowe per Los Angeles i que Barcelona i Madrid podien ser escenaris atractius per a la ficció obria un món de possibilitats», recorda.  

Com les de la trama de Tatuaje, amb tentacles a Amsterdam i en què no falten sexe, drogues i la gastronomia. Comença quan apareix flotant a la platja un cadàver d’un home ros amb la frase «He nascut per revolucionar l’infern» tatuada. ¿La inspiració? Aquella vella copla de Concha Piquer que deia «Él vino en un barco, de nombre extranjero».