29 set 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Alfonso Vilallonga: "Aquests temps no afavoreixen la creativitat"

El músic barceloní estrena la banda sonora de 'La librería', la nova pel·lícula d'Isabel Coixet, a Luz de Gas

Jordi Bianciotto

Alfonso Vilallonga: "Aquests temps no afavoreixen la creativitat"

Alfonso Vilallonga estrena la banda sonora de 'La librería', d’Isabel Coixet, que arribarà a les pantalles el 10 de novembre vinent. Comptarà amb un sextet de corda i la veu i la trompeta d’Andrea Motis (Luz de Gas, 20.00 hores, 49è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona).

–Una pel·lícula ambientada a l’Anglaterra dels anys 50. 
–Sí, a partir de la història d’una senyora que té com a màxima il·lusió a la vida muntar una llibreria i per això deixa Londres i s’instal·la en un poble de la costa.

–¿En què consisteix un encàrrec de Coixet? ¿Li dona pautes sobre la mena de cançó o de sonoritat? 
–No, crec que no hem parlat mai de sonoritats. Ja ens coneixem. Encara que en aquest cas he de dir que el que vaig començar a fer no li va agradar. Va costar una mica.

–¿Per què creu que no li va agradar? 
–No ho sé… Li vaig presentar cinc o sis peces i només n’hi va agradar una. Va ser una mica més laboriós del compte. Aquestes coses poden passar. Llavors li vaig dir que em donés dos títols de cançons i a partir d’allà les faria. La Isabel és molt bona amb els títols. Em va donar 
Feeling lonely on a sunday afternoon i Just take me in your arms. A partir d’aquí em van sortir les cançons situant-me als anys 50, una època que m’encanta, de transició cap al doo-wop i el rock’n’roll.

–¿Una de les coses més difícils és fer una música que sigui emotiva sense caure en el sentimentalisme? 
–Crec que sí. Jo moltes vegades odio la música de les pel·lícules: sembla que et recalqui el que has de fer i és molt òbvia. Hi ha músiques emotives que em produeixen l’efecte contrari: «¡No, no, no!», «¡no em faràs plorar amb això!».

–¿Té compositors de cine predilectes? 
–No he sigut mai un expert en bandes sonores, però tinc algunes referències, sí: Kurt Weill, Serguei Prokófiev, Dmitri Xostakóvitx… i òbviament Nino Rota, Bernard Herrmann…

–En la música de La librería, la veu femenina és Ala.ni. 
–Sí, una cantant que em va semblar perfecta, amb un fraseig que, encara que sigui negra, és com de dona blanca gran, molt estrany. I és una mica billieholidayesca però atemporal. Però a Luz de Gas no hi podia estar i se’m va acudir trucar a Andrea Motis.

–¿Es coneixien? 
–Doncs no, però l’hi vaig proposar i li van agradar les cançons. A més, toca la trompeta, així que molt bé. Té el color, el punt, d’aquest tipus de música, com les veus d’aquella època. ¿Com es deia aquella? Ah, sí, ¡Kay Starr! Aquí no és gaire coneguda.

–Ja veiem que segueix despistant la gent: cançons, cabaret, teatre musical, bandes sonores… 
–No ho faig expressament, ¿eh? Per bé o per mal, ho he anat combinant sempre tot. Ara he fet la música d’un documental argentí, i per a la primavera estic preparant un musical. Una mica com La note d’à côté. Estic ficat en això, però aquests temps no afavoreixen gaire la creativitat.

–¿Li costa concentrar-se amb tant entreteniment polític? 
–Molt, encara que vulguis abstreure-te’n, és molt difícil. A més, si fos una partida d’escacs entre dos mestres, tindria el seu interès, ¡però és una partida dolenta! ¡Un culebró dolent! Reconec que m’embruteix.

–Ja va portar el procés al pla satíric a la cançó 'Maldà State (estat propi)'. 
–I ara intento fer-ne la segona part, però crec que no em podré superar. Fa setmanes que miro de fer una cançó sobre això i no ho aconsegueixo. Ara l’humor ja no em surt.