Anagrama recupera els seus Cuadernos com a arma de disseminació d'idees

Als anys 70, al costat dels pantalons de pota d’elefant, el complement perfecte del progre típic era un dels llibrets de Cuadernos Anagrama. Frivolitats a part, la col·lecció va durar 12 anys, del 1970 al 1982, i va acompanyar els lectors en la complexa travessia cap a la democràcia. Format butxaca (de veritat), portada austera, informació precisa i seleccionada, un verdader arsenal de microtextos per formar-se un cap ben moblat. Es prioritzaven les ciències socials i polítiques, amb textos mai abans publicats de Karl Marx, Lev Trotski, Rosa Luxemburg, el Che Guevara i els situacionistes, units a temes com la contracultura, les drogues o l’antipsiquiatria. Jorge Herralde i els directors de les col·leccions buidaven les revistes internacionals que encara no arribaven a Espanya i proporcionaven aquest material per al debat.

Després els temps van passar a ser fantàstics i, 35 anys després, quan ens hem adonat que no ho eren tant, l’editorial rescata aquell vell projecte posat al dia, amb els Nuevos Cuadernos Anagrama, perquè aquests tornen a ser moments en què necessitem replantejar-nos el món. Els cinc primers títols de vocació transversal convoquen Rafael Chirbes, Emmanuelle Carrère, Claudio Magris i les dues versions en català i castellà de 'Nova il·lustració radical', text de la pensadora Marina Garcés a favor de l’emancipació crítica davant d’una societat antiil·lustrada que provoca la credulitat ciutadana respecte al que més ens convé, el que els mitjans estan anomenant postveritat. A aquest text se n’hi unirà un altre al novembre, 'La conjura de los irresponsables', en què Jordi Amat analitzarà la crisi institucional en què es troben Espanya i Catalunya.

No hi ha solucions ràpides

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Per Garcés, última pregonera de la Mercè, aquest petit assaig, punt d’arribada de treballs anteriors que també s’obre a llibres futurs, inclou a més una intenció humorística: «Hi ha una grandiloqüència paròdica a posar un títol tan contundent a un llibre tan petit, però ho veig com un material de combat i de disseminació d’idees». Les idees es refereixen a la recerca de l’emancipació, «que no vol dir la llibertat», davant dels dogmatismes. «S’ha de ser antidogmàtic davant la idea apocalíptica que s’ha instal·lat que aquest món s’acaba». Aquest pensament, proposa, ens enfronta a un dels principals perills de la nostra societat, la saturació informativa: «Avui sabem moltes coses, tenim un accés més gran al coneixement, però tenim molt poc marge d’actuació».

Poc s’imaginava Garcés que el seu llibret, que no només planteja aquestes qüestions, sinó que s’atreveix a establir hipòtesis concretes a manera de camí a seguir, apareixeria a les llibreries en un moment polític de tanta tensió com l’actual. Com a bona filòsofa relativitza el problema per plantejar marcs temporals més amplis: «L’estiu passat teníem el debat de les fronteres d’Europa i el drama dels refugiats, que segueix però informativament se situa en un altre pla. Vivim en onades diferents crisis de civilització. En aquest cas es discuteix la forma com s’ha construït l’Estat espanyol i si ens serveix o no. Ho hauríem de contemplar no com a problemes particulars, sinó en el seu conjunt. No fer-ho així ens aboca a un simple combat de relats o a una competitivitat entre solucions màgiques i immediates i finalment precàries, perquè tota solució ràpida té poc de transformació profunda».