SETMANA INTERNACIONAL DE CINE DE VALLADOLID

Isabel Coixet: "No penso ensorrar-me"

La cineasta catalana obre la Seminci amb 'La librería', protagonitzada per una dona sola davant el món, com ella mateixa afirma sentir-se

zentauroepp36669923 barcelona 19 12 16 isabel coixet antes de la entrega de prem171021145137

zentauroepp36669923 barcelona 19 12 16 isabel coixet antes de la entrega de prem171021145137

4
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

Isabel Coixet (Barcelona, 1960) va obrir ahir la Setmana Internacional de Cine de Valladolid (Seminci) amb The bookshop (La librería), però sap que toca parlar de política. De Catalunya. D’un debat sobiranista que la preocupa, la cansa i l’exaspera. Fa uns dies, mentre passejava el seu gos pel carrer, dos «individus» amb estelades al coll li van dir feixista. Coixet –que se sent «catalana, espanyola i europea»– està tocada. I no ho amaga. És hora, opina, que el Palau de la Generalitat i el de la Moncloa tinguin altres llogaters.

–La librería és la història d’una persona [Emily Mortimer] que lluita per aconseguir un somni: muntar una llibreria al seu poble. Una dona sola davant el món. 

–De totes les meves pel·lícules, és el personatge amb el qual més m’he identificat. L’entenc molt bé. Si jo hagués tingut aquell somni –i que consti que sempre he volgut muntar una llibreria– m’hauria passat el mateix que a ella. Hauria ignorat els senyals d’alarma.

–El fet que alguns dels veïns la prenguin de cap d’esquila ... ¿Per què és? ¿Per ser dona i estar sola? 

–És més banal. La banalitat del mal, com deia Hannah Arendt. És per capritx. Perquè no els agrada.

–Que ridícul, ¿oi? 

–És clar. La majoria de coses en la vida i en la història són ridícules. La rica del poble la mira i pensa: «No m’agrades, et fotré».

–Vivim temps convulsos, ¿en quin llibre s’està refugiant? 

–N’hi ha un que procuro evitar, però que em crida: les memòries de Stefan Zweig (1881-1942). El rellegeixo de tant en tant, però fer-ho ara és especialment esgarrifós. També estic llegint l’obra d’un historiador i sociòleg francès sobre un cas que va commoure França fa 10 anys, l’assassinat d’una noia. Ara que estem parlant d’assetjaments, per a mi és un llibre fantàstic que respecta les víctimes i que posa tots aquests abusos en un context polític molt més ampli. No sé si m’hi refugio, però em fascina.

–Són dies molt complicats. ¿I si ens fiquem en un cine? 

–Estic veient moltes pel·lícules últimament. En un dels dies pitjors de tota aquesta història vaig anar a veure una amiga que, com jo, està tenint molts problemes pel fet de dir el que pensa. Li vaig dir que si ens n’anàvem a prendre un cafè ens retroalimentaríem l’angoixa, el dolor, la pena i el disgust. Així que ens en vam anar a veure una pel·li xilena de la qual no teníem ni la més remota idea: Rara, la història d’una nena amb uns pares que se separen. És meravellosa. Vam sortir del cine respirant, com si ens haguéssim tret un pes de sobre de sobte. Veure el món, veure altres realitats, et fa posar al teu lloc i pensar que hi ha hagut un atemptat a Somàlia, que han mort cent persones a Portugal i que Galícia ha cremat. La vampirització del que passa aquí fa que t’oblidis d’on ets i que estan passant coses realment horribles. I s’ha de fer aquest exercici constantment per sobreviure perquè si no és irrespirable.

–¿No es pot respirar a Catalunya? ¿Li venen ganes d’anar-se’n? 

–[Llarg silenci] És que quan no respires no pots ni pensar. He nascut a Barcelona. El meu pare va néixer a Barcelona.

–La seva mare viu a Barcelona. 

–No va néixer aquí, però és més catalana que qualsevol català. Se sent catalana. Me n’he anat moltes vegades fora de Catalunya per feina o bé per plaer. No ho sé. Ara que vostè parlava de refugis, el meu a hores d’ara és parlar de La librería. També treballo en un documental per al Museu del Prado. Procuro centrar-me en això perquè si no em fico al llit i no en surto. Molts matins no tinc ganes de sortir de casa.

–Vostè és la cineasta espanyola més internacional, juntament amb Icíar Bollaín. No es pot ensorrar perquè quatre persones l’hagin insultat. 

–No penso ensorrar-me. Jo tinc una brúixola moral que em marca el que he de fer surti el sol per on surti. Ni m’acoquinaran ni tampoc deixaré de dir el que penso. Ara bé, quan llegeixes mentides… ¿A qui li interessa que aparegui el meu nom en actes als quals jo no he dit que vulgui anar? ¿A qui li interessa piratejar missatges que jo mai no he escrit? Vivim un moment de paranoia general. Surt Vladímir Putin i diu el que diu. ¿Perdó? Posats a fer, ¿per què no es preocupa de Txetxènia? Surt Julian Assange, Yoko Ono… El més divertit que he llegit és un tuit que deia: «Ha sigut desenterrar Dalí i tot s’ha tornat surrealista». Vivim temps molt difícils. Els psiquiatres es forraran els pròxims anys en aquest país.

Notícies relacionades

–¿Acabarà havent-hi un referèndum legal i pactat? 

–No en tinc ni idea. En política ningú sap absolutament res. No saben com manegar-ho. Ni els de la Generalitat ni els de la Moncloa. Se’n podrien anar tots a casa seva i que en vinguessin uns altres. Toca renovar-ho tot, però renovar-ho per bé.