Nina: "Mai havia sentit tanta gent plorar en una platea"

Nina, l’eterna protagonista del musical 'Mamma mia!' a Espanya, canvia de registre en el seu nou espectacle, 'Casi normales', un altre premiat musical de Broadway amb tres Tony i un Pulitzer. Sis actors i sis músics interpreten a Barts aquesta obra, un drama dur però lluminós de Brian Yorkey (llibret) i Tom Kitt (música). Hi encarna una mare amb trastorn bipolar, tot un repte.

–¿Com definiria Diana, personatge sobre el qual pivota 'Casi normales'?

–És molt agraït perquè, malgrat la seva malaltia, Diana té un sentit de l’humor fascinant. La gent pateix amb ella però també riu. Costa interpretar-lo perquè és un ésser complex, amb un trastorn bipolar. Els seus canvis d’humor em porten a passar del deliri a la lucidesa de manera molt ràpida, cosa que m’obliga a afinar molt el meu treball. 

–¿Ve a veure l’espectacle molta gent afectada per aquesta malaltia?

–M’ha sorprès veure que no només venen mares amb filles que ho pateixen o amigues dels que ho pateixen. També han vingut psiquiatres prèviament i han recomanat a les famílies que vinguin a veure’l. Però, en canvi, han aconsellat als pacients que no vegin l’obra.

–¿Per què? 

–Doncs no ho sé. Però crec que, si un espectador sense aquesta malaltia ja queda tocat, ¡imagina’t com es queda l’afectat! 'Casi normales' és una obra dura, en què rius molt però també plores. No havia sentit mai tanta gent plorar en una platea. Encara que al final acaba tothom dret, aplaudint. La sensació que et deixa aquest musical no és agredolç. Surts amb ganes de seguir endavant i arremangar-te.

–¿En surt ben parada la família?

–Per un costat, mostra com n’és de realment fina la frontera en matèria de relacions quan hi ha malentesos i aquests es van acumulant al llarg dels anys. I per l’altre, posa de manifest que, quan traspassem aquesta frontera i arribem a l’extrem de la incomunicació amb un fill, amb una filla o amb la nostra parella, ens adonem realment de fins a quin punt els estimem.

–¿I en quina posició deixa l’especialista en malalties mentals? 

–'Casi normales' posa en entredit l’ús i l’abús dels fàrmacs. També incideix en el tema de com moltes vegades ens preocupem més de la malaltia que del malalt.

–¿Seria extrapolable aquest missatge a altres malalties psíquiques?

–Segurament. Diana és capaç de pujar a una teulada o d’enfonsar-se a les clavegueres. Per evitar aquests alts i baixos, la rebenten a pastilles fins que aconsegueixen que no senti res. Per això, en una escena, diu: «No em sento a mi mateixa, doctor. Més aviat, no sento res». A partir d’aquí, decideix no ser normal, deixar la medicació i ser ella mateixa amb totes les seves conseqüències.

–¿Musicalment també és un repte?

–Aquest musical va marcar un abans i un després en el codi interpretatiu. Habitualment, es percep una frontera entre cantar i parlar. Aquí, en canvi, has de cantar com si estiguessis parlant, sense activar la musculatura facial que utilitzes quan cantes perquè sembli que estàs conversant. És difícil i interessant. 

–Canviant de tema, ¿la preocupa que la situació política afecti la taquilla?

–La situació actual ens condiciona a tots perquè incideix en els nostres hàbits diaris, ens ocupa i ens preocupa. 

–¿Com l’afecta en el seu dia a dia, més enllà del teatre?

–Ho visc com la majoria: amb tristesa i amb estupefacció, però també amb un punt d’esperança molt gran. Hem estat ajornant el problema català durant 40 anys i ja no volem continuar així. Arribats a aquest punt, estem condemnats a trobar una solució. Bé, ells hi estan condemnats, perquè nosaltres volem trobar-la.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–Però no tothom pensa igual. Ni a Catalunya, ni a Espanya.

–Per això m’agradaria recordar-me de tots aquells que pensen de forma diferent d’aquells milions de persones que han omplert els carrers en els últims sis anys. A tota aquesta  gent que segurament viu amb cert temor els diria que no tinguin por: els que sortim a manifestar-nos ho fem de forma pacífica. S’ha de pensar en tota aquesta gent que té altres idees. Per tant: seny, pacifisme, somriures i molt sentit de l’humor per aguantar i perseverar.