UNA "HISTÒRIA FAMILIAR TÒXICA"

El pes de ser la neta mulata d'un criminal nazi

Jennifer Teege relata a 'Mi abuelo me habria pegado un tiro' com va descobrir que el seu avi era Amon Göth, el comandant de 'La llista de Schindler'

zentauroepp40281593 barcelona 25 09 2017 icult fotos libro jennifer teege nieta170925193939

zentauroepp40281593 barcelona 25 09 2017 icult fotos libro jennifer teege  nieta170925193939
zentauroepp40280830 madrid 25 09 2017 entrevista a jennifer teege  una mujer neg170925185425
zentauroepp40281613 barcelona 25 09 2017 icult fotos libro jennifer teege  nieta170925193950
zentauroepp40281576 barcelona 25 09 2017 icult fotos libro jennifer teege  nieta170925194003

/

4
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Per ell no hauria sigut més que una taca, una bastarda que embrutava l’honor familiar. Segur que el meu avi m’hauria afusellat». Ell era Amon Göth, comandant austríac del camp nazi de Plaszów (Cracòvia), que va ser detingut, acusat de genocidi, jutjat i penjat el 1946; les seves últimes paraules van ser «Heil Hitler» i gairebé mig segle després, el 1993, l’actor Ralph Fiennes ­l’encarnava en l’oscaritzada La llista de Schindler de Steven Spielberg. Ella és Jennifer Teege (Munic, 1970) –mulata nascuda de la breu relació entre la filla de Göth, Monika, i un jove nigerià–, publicista que als 38 anys va descobrir que era «la neta d’un assassí de masses», «un psicòpata i un sàdic», «que matava en sèrie i a qui això produïa plaer».

 

Jennifer Teege, dilluns passat a Madrid. /JUAN MANUEL PRATS

   

Fa quatre anys va relatar el seu cas en Mi abuelo me habría pegado un tiro (Nagrela), escrit amb la periodista Nikola Sellmair i que ara es publica a Espanya. «Avui sento que vaig tenir una vida abans de descobrir la veritat i una altra després. La meva vida ha canviat completament, però per bé. M’he alliberat d’un secret familiar tòxic i he pogut convertir una cosa negativa en positiva, compartint la meva història amb la resta del món», explica des de Madrid.

 

Amon Göth, amb un fusell, al balcó de la seva vila en el camp de Plaszów, des d'on le agradava disparar als presos.

   

«Al principi em vaig sentir culpable, però va ser un sentiment irracional perquè la culpa no es pot i no s’ha d’heretar –afirma–. Al meu avi el rebutjo com a persona i rebutjo completament el que va fer. Va ser un criminal de guerra condemnat pels seus crims. Va ser responsable de la mort de milers de persones. Avui puc veure’l des de la distància i com una figura que forma part de la història».

    

Teege havia vist La llista de Schindler, viscut quatre anys a Israel, sabia hebreu i tenia amics israelians. Llavors encara no sabia que el seu avi va ser «algú furibund, cruel, incontrolable», com el recordaven els supervivents, i «un monstre» que «somreia i xiulava quan venia de matar», com testimoniava Helen Rosenzweig, serventa jueva de Göth, a qui aquest pegava amb un vit de bou a la seva casa del camp de Plaszów. Des del balcó al comandant nazi li agradava disparar als presos amb el seu fusell.

    

Un dia, després de deixar els seus dos fills a l’escola, Teege va visitar una biblioteca d’Hamburg. Allà va topar amb el seu passat al trobar per casualitat un llibre escrit per la seva mare biològica, Monika, que havia nascut pocs mesos abans de l’execució de Göth. Aquesta va créixer rebutjant els crims del seu pare, com altres descendents de botxins del Tercer Reich a qui Teege segueix la pista en la seva necessitat de saber.

    

Monika, amb trastorns psíquics, es va veure incapaç de cuidar del nadó i va portar Jennifer a l’hospici amb quatre mesos. Als 3 anys, Teege va anar a parar a una família d’acollida, que la va adoptar als 7 amb el consentiment de la mare, que va mantenir esporàdicament el contacte amb la petita. També recorda Jennifer la seva àvia biològica, Ruth Irene, que sempre va negar els crims de Göth i el considerava l’home de la seva vida. Té per ella «sentiments contradictoris amb els quals és difícil viure». «Era amable i mai va tenir problemes amb el color de la meva pell. Però vaig descobrir que tenia un costat diferent, que era una dona capaç de viure amb un sàdic com el meu avi al costat d’un camp de concentració. Em vaig sentir devastada –admet–. Fins i tot va tenir una fotografia d’ell al costat del seu llit fins que es va suïcidar el 1982».

    

Així com Monika va exorcitzar la seva herència escrivint el llibre que va trobar la seva filla i participant en els documentals Inheritance (2006) i Hitler’s children (2011), Teege va seguir el consell d’un psicòleg especialitzat en descendents de nazis, que la va animar a investigar el seu passat per ensorrar les mentides i silencis familiars. Així va començar a llegir més sobre el genocidi nazi i sobre Göth i a visitar escenaris com Auschwitz o el camp i la casa del seu avi. «És imprescindible tenir una discussió oberta sobre aquests temes. Afortunadament a Alemanya l’educació sobre l’Holocaust és obligatòria ara. I si mirem l’actualitat i la pujada dels líders nacionalistes això és més necessari que mai. És un gran avanç sobre com va créixer la segona generació: envoltada de silenci sobre el que va passar durant la segona guerra mundial», opina qui, «com a neta d’un nazi i alemanya, però també com a ésser humà», crida a assumir «la responsabilitat pel passat perquè no es repeteixi».

Notícies relacionades

    

Una estudiant li va preguntar si tenia por dels seus gens. «No. Perquè no existeix el gen nazi. Cadascú decideix qui vol ser i en qui vol convertir-se».