Agnès Varda: "Rebre premis té alguna cosa de ridícul"

Agnès Varda (Ixelles, Bèlgica, 1928) és considerada la padrina oficial del cinema francès. Al principi de la seva carrera va obrir camí a aquesta nova onada de joves directors, la Nouvelle Vague, de qui es diu que van inventar el cinema modern, i des d’aleshores no ha deixat d’experimentar. Avui ha rebut el Premi Donostia.

–Fa anys, premi honorífic al festival de Cannes; després en va rebre un altre en Locarno; ara en recull un a Sant Sebastià. ¿No són massa?

–Rebre premis té alguna cosa de ridícul, perquè continuo sense tenir diners per fer les meves pel·lícules. Perquè m’obstino a fer un cinema que és lliure. És molt fàcil dir: «Agnès, et donem un premi». Però quan jo dic: «¿On són els diners?», no contesta ningú. Tinc la vitrina plena d’animalets: hi ha un lleopard, un os, un gos, un lleó. I una vegada em van donar un premi que era una caixa plena de terra de tots els països d’Europa. Moltes gràcies, però ¿per què no em donen uns quants diners per a la pròxima pel·lícula?

–Si hagués de destacar alguna cosa sobre la seva carrera, ¿quina seria? 

–Que no he rodat mai històries burgeses. He preferit dedicar-me a retratar estibadors, espigolaires, pescadors, ocupes, obrers, gent que no té poder. Jo veig un obrer que diu: «Demà em retiro i sento que estic al caire d’un precipici», i això és molt emotiu. Al llarg de la meva carrera he intentat dir a les dones: «Sortiu de les cuines, feu-vos amb les eines per canviar la societat». Estic contenta.

–¿Sent que ha fet una contribució al món? 

–Bé, jo no puc solucionar els problemes, i em sento malament. La gent es mor i, mentrestant, nosaltres som aquí, en hotels bonics i luxosos. ¿Hauria de dormir al carrer? No, aquesta no és la solució. Sé que amb l’esmorzar d’un dia al meu hotel de Sant Sebastià podria alimentar algunes famílies durant una setmana, però rebutjar la meva posició seria deshonest. Em conformo de no legitimar les estupideses.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–Vostè va ser fotògrafa abans que cineasta. ¿Què opina de la generació Instagram?

–La imatge s’ha democratitzat, i inevitablement també s’ha desvaloritzat. És l’efecte de l’evolució de la societat. A mi de jove m’encantava la pintura, anava al Louvre dues vegades per setmana, i sempre estava buit. Ara, en canvi, les exposicions sobre Goya i Picasso són esdeveniments socials. I em sembla bé. En general, intento veure els canvis en el món com una cosa positiva. Antonio Gramsci va dir que quan es mira el món només es pot ser pessimista, però quan es passa a l’acció només es pot ser optimista.Hi estic totalment d’acord.