Javier Bardem: "No hi ha res de glamurós en el món d'Escobar"

Només un dia després de posar la Mostra de cap per avall amb '¡Madre!', Javier Bardem va tornar a passejar ahir per l’alfombra vermella del festival de Venècia per presentar 'Loving Pablo', pel·lícula que coprodueix i protagonitza. Dirigit per Fernando León de Aranoa, el film relata l’ascens i la caiguda del senyor de la droga més famós de la història des de la perspectiva de la que va ser la seva amant, Virginia Vallejo (Penélope Cruz).

–Feia anys que volia interpretar Pablo Escobar. ¿Per què? 

–Interpretar-lo era una oportunitat per explorar com un ésser humà es converteix en un monstre. Com a actor, tinc un interès innat a entendre què tenen els altres al cap. D’Escobar diuen que era un pare amorós, però també era un home que va terroritzar altres pares, altres mares, altres fills. Vaig voler humanitzar-lo, però no per complaure’l, sinó per entendre’l millor i descobrir què és el que el fa ser com nosaltres. Però en cap moment vaig intentar jutjar-lo. Un actor no ho pot fer això, o d’una altra manera personatges com Ricard III no existirien.

–¿Què va entendre d’ell? 

–Que era algú amb una necessitat absoluta de respecte, i va posar tota una societat de genolls però no el va obtenir mai. I això el va tornar absolutament boig. Era algú absolutament incapaç de sentir empatia, i no crec que arribés a ser conscient de fins a quin punt s’havia convertit en un monstre.

–¿I quina importància té la seva història actualment? 

–El món que ell va inventar segueix generant molt terror; mentre parlem aquí, la gent està sent assassinada a Mèxic a causa d’ell. I amb aquesta pel·lícula hem volgut dir que no hi ha res de glamurós en aquest món, i que si el recolzes o l’idealitzes acabaràs malament.

–¿Fins a quin punt el va ajudar la transformació física a l’hora de donar vida a aquest personatge? 

–Em va semblar important guanyar volum perquè la panxa em va ajudar a entendre d’on procedia el seu particular ritme intern i extern. Sembla que era un home molt lent i fins i tot passiu, i no obstant carregava a l’esquena tota mena d’atrocitats. Aquesta contradicció em va semblar fascinant.

–Gran part del canvi físic es va aconseguir amb maquillatge. ¿No va pensar fer aquella panxa menjant? 

–El rodatge va durar vuit setmanes, no hi havia temps. Si penses en 'Toro salvatge', per exemple, en aquell cas Martin Scorsese va interrompre el rodatge durant dos mesos perquè Robert De Niro pogués guanyar pes. A més, tinc 48 anys i perdre pes em costa cada vegada més.

–¿Què opina dels actors que arriben tan lluny com sigui necessari per posar-se en el paper? 

–No arribaria mai a l’extrem de fer la vida impossible als meus companys de rodatge en pro del meu personatge. No em sembla respectuós ni ètic. El meu procés és més privat. A més, si estàs 24 hores posat en el personatge, al final t’arrisques que les teves millors escenes les interpretis quan la càmera no està rodant. El que és més difícil és saber quan entrar en el personatge i quan sortir-ne.

–Com la pel·lícula explica, Escobar es va convertir en polític per manipular la llei i poder així seguir delinquint. També això la fa molt rellevant, ¿no li sembla? 

–Sens dubte. Com més estic en contacte amb les notícies, més m’adono que hi ha una cosa molt llatina en la corrupció, i en aquesta forma de fer política «pels meus collons». Personatges com Escobar o Silvio Berlusconi sorgeixen i ningú els posa límits. Això passa a Llatinoamèrica, a Itàlia i, per descomptat, també a Espanya. Som més fàcilment corruptibles.

–'Loving Pablo' és la segona pel·lícula que presenta aquest any a Venècia. A l’altra, '¡Madre!', dona vida a un artista addicte a l’atenció dels fans. ¿Alguna vegada ha tingut dificultats per lidiar amb ells? 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–L’egolatria de l’artista té a veure amb les seves inseguretats i amb la necessitat d’acceptació. Sense aquesta necessitat un artista no seria capaç de fer el que fa. Però és important tenir els peus a terra. Jo em sento agraït d’estar aquí. I quan vens a un lloc així estàs satisfet i al mateix temps mires de satisfer la gent que et ve a veure. No em deixo encegar pels fans; molts són fans professionals: ho són meus com ho podrien ser d’algú que protagonitza un anunci de compreses. En tot cas, quan soc a casa meva, amb la meva gent, caminant amb els meus fills, no deixo que ningú s’entremeti en el meu cercle perquè això és una violació de la intimitat. 

.