'Rey Arturo: la leyenda de Excalibur': Guy Ritchie saqueja Camelot

El rei Artús, Lancelot, la reina Ginebra, Merlí, la recerca del Sant Grial, Tristany i Isolda, Camelot, els cavallers de la taula rodona, l’espasa Excalibur… Els personatges, escenaris i situacions del denominat cicle artúric són tan atractius que, per descomptat, accepten tota mena d’interpretacions. N’han tingut d’excel·lents en la literatura (John Steinbeck) i el còmic ('Príncep Valent', de Hal Foster). I per descomptat en el cine, des del film holly­woodià ('Els cavallers de la taula rodona') fins a la versió bàrbara d’Antoine Fuqua ('El rey Arturo'), passant pel distanciament de Robert Bresson ('Lancelot du Lac'), el cine musical ('Camelot') i la revisió estètica de John Boorman ('Excalibur').

Notícies relacionades

Un 'Rey Arturo' sense vergonya

Guy Ritchie: "A 'Rey Arturo' he volgut donar gràcia a la cosa"

¿Què aporta el 2017, en el cine digital, un film com el de Guy Ritchie? Poques coses que no estiguessin en tants i tants relats de ficció o més realistes sobre el personatge. I les que són de la seva collita, val més no tenir-les en compte: el lletgisme de la posada en escena, la fantasia saturada en seqüències com la de la serp, la revisió no gaire original d’alguns personatges i situacions dramàtiques, com el malvat incorporat per un estrident Jude Law.

Ritchie és qualsevol cosa menys un cineasta moderat. A vegades li ha funcionat ('Snatch (porcs i diamants)', 'Lock & Stock'). Altres vegades no ('Enduts per la marea'). El seu 'Rey Arturo' està més a prop del film amb Madonna que dels relats de gàngsters psicòpates muntats frenèticament. Ara que ens pensàvem que estava una mica restablert gràcies a les seves iròniques aproximacions a Sherlock Holmes i els agents de CIPOL, Ritchie torna a fer-ne de les seves amb la desmesura i la falsa provocació, la imatge recarregada i ampul·losa (la càmera aixafant els personatges en primer pla mentre corren pels carrers de la ciutat) i l’artifici que ja no és modern.