Eva Yerbabuena: "El flamenc t'arriba directament a l'estómac"

Va néixer a Frankfurt com a Eva María Garrido, però en menys d’un mes els seus pares ja tornaven a Granada, la seva ciutat. Coneguda artísticament com a Eva Yerbabuena, va guanyar el Premio Nacional de Danza el 2001 i, amb una llarga trajectòria com a 'bailaora' i coreògrafa, avui arriba al Teatre Grec amb la seva última i aclamada creació, 'Apariencias', que combina dansa, música en directe, veu i paraula al Festival Mas i Mas. Una reflexió sobre la falta de profunditat en la societat actual.

-¿Hi ha menys flamenc a 'Apariencias'?

-He tingut menys por de deixar de ser flamenca per experimentar amb la superficialitat. Jo soc vista com una flamenca: amb monyo i mantó. I aquí hi ha parts en què no queda clar si porto mantó o si ballo amb el cap rapat. És part de la reflexió.

-Una reflexió que també serveix per al món actual.

-Evidentment. És una crítica, des de l’honestedat més gran, sobre tot allò que ens afecta visualment. Vivim en un món superficial on falta profunditat i aquest és un tema que em preocupa des de petita. ¿Què importen les diferències socials i religioses, si tots som persones? Busco la tornada a l’origen.

-¿Com ho aconsegueix a l’escenari?

-Amb una escenografia minimalista i la combinació de diverses disciplines que commouen: la dansa, la música, la veu i la paraula. L’origen el simbolitzen ritmes africans de percussió i, sobretot, la veu d’una col·laboradora especial, la guineana Alana Sinkëy, que canta en crioll.

-¿Li balla a la mort en aquest espectacle?

-La mort és el que ens iguala a tots. Sembla tètric, però per mi la mort és un nou naixement, un estat de transició cap a una altra oportunitat, fins a un origen. 

-Sembla que apunta directament a la consciència.

-Aquest espectacle és crítica i reflexió, però jo sempre dic que el flamenc arriba directament a l’estómac. Com a 'bailaora' i coreògrafa, la meva experiència és que, ho comparis amb el que ho comparis, t’atrapa. El flamenc és el llenguatge amb què millor m’expresso.

-I aquest remolí de sensacions al Teatre Grec.

-Els teatres a l’aire lliure són llocs especials a què s’arriba amb una mica de por, en un amfiteatre no pots amagar res. És una posada en escena més arriscada on les coses estan més subjectes a l’atzar i descobertes als ulls del públic, i a mi m’encanta.

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

-¿Es valora més el flamenc fora d’Espanya? 

-Com que aquí ja el coneixem i ens pertany, no li fem gaire cas. En canvi, al Japó, fa molts anys que el respecten. Sona a tòpic, però és un llenguatge internacional.