23 febr 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Zucchero, opulència a Porta Ferrada

El cantant italià va oferir un exuberant recital a Sant Feliu de Guíxols en què va presentar el seu últim disc, 'Black cat', i va recórrer els seus clàssics

Jordi Bianciotto

Zucchero, opulència a Porta Ferrada

FERRAN SENDRA

Tot i que la seva relació amb el nostre país està molt associada a un parell de 'hits', Zucchero es va encarregar, dimarts al Festival de Porta Ferrada, de deixar clar qui és obrint el focus al conjunt de la seva àmplia discografia, al seu passat i el seu present. Concert generós en minutatge (gairebé dues hores i mitja), recursos humans (12 músics), registres sonors i actitud escènica, amb què va compensar els nou anys d’absència després de la seva última actuació a Barcelona.

El seu últim disc és 'Black cat', llançat l’any passat, al qual va dedicar a l’Espai Port un primer bloc de vuit cançons, estrenat amb la que l’obre, 'Partigiano reggiano': ritme invasiu i tarannà de blues mestís amb poderosos cors d’ancestres gòspel. L’estil de Zucchero no s’ajusta a un gènere canònic, i en aquestes peces hi va haver litúrgia afroamericana, r&b 'flower power' i balades càlides i amb una mica de foscor.

Música amb punts d’ancoratge físics i un pòsit de transcendència, que va vestir amb amplitud cromàtica: violí, una secció de metalls col·locada en una espècie d’altell entre branques d’arbres i, atenció, l’orgue a càrrec d’«una llegenda viva de la música anglesa, capaç de tocar-ho tot», com el va presentar Zucchero, ni més ni menys que el veterà Brian Auger, mestre de la Hammond.

D’Amèrica a Itàlia

Així, escorant-se a vegades cap a un soul-rock corpulent, altres cap a l’atmosfera introvertida i carregada, sempre rugint les estrofes amb la seva gola experimentada ('Iruben me', d’un dels seus àlbums de capçalera, 'Oro, incensó e birra', del 1989), ens va anar ficant en el seu món. Un territori on conflueixen ritme i recolliment, amb tacte granulat i ponts entre Amèrica i Itàlia.

Encara que Zucchero ha gravat en castellà, es va decantar per la seva llengua materna perquè «és la versió original», va apuntar, i va afegir mig en broma: «És molt difícil adaptar a un altre idioma una lletra personal i donar-li sentit quan ni tan sols jo l’entenc del tot». I encara que 'Baila (sexy thing)', el seu èxit del 2001, va sacsejar el recinte, en les balades i mitjos temps va mostrar alguns dels seus registres més substanciosos: s’ha de destacar 'Il volo', 'Blu' i 'Diamante'.

Zucchero també és un home que ha col·laborat amb astres ben variats, de Miles Davis a Eric Clapton, i encara que no va caure en l’autobombo, sí que va recuperar un moment per a la història, el vídeo de 'Miserere', duet amb Luciano Pavarotti, ple d’esplendor lírica. Brian Auger, que com ell portava un vistós barret de copa, va deixar la seva empremta en una parcel·la de 'jam' prèvia a la crescuda final de ritme amb 'Diavolo in me', rumb a un bis que, via Creedence Clear­water Revival ('Long as I can see the light)', va culminar amb l’èxit que el va projectar al món, 'Senza una donna'. Però a aquelles altures a tothom li havia quedat clar que Zucchero és molt més que un parell de 'hits'. 

Zucchero i Andrea Witt, a Porta Ferrada. / Ferran Sendra