Estopa: "Continuem sent uns flipats"

Estopa va planejar prendre’s el 2017 com un any de descompressió després de la gira Rumba a lo desconocido, i així està sent, però amb sis excepcions: els sis concerts que està oferint aquests dies en sis festivals, un d’aquests, el de Cap Roig, única cita a Catalunya, que acull el duo avui per primera vegada. Parlem per telèfon amb José, el petit dels germans Muñoz, que, entre actuació i actuació, passa uns dies de descans a Cadis.

–Així, ¿la gira Rumba a lo desconocido

–No havíem fet mai una gira de festivals, i aquest any el volíem dedicar a compondre però també a treure’ns una mica el mono d’escenari. Rumba a lo desconocido continua sent al repertori, encara que aquests concerts representen més el conjunt de la nostra carrera.

–No havien actuat mai a Cap Roig.

–Tothom ens diu que és un lloc perfecte. Farem un concert una mica més llarg dels que estem fent en aquesta gira i hi podrem tocar cançons més subtils que a la majoria dels festivals no podem tocar. Cap Roig és una cita que permet aquesta subtilesa.

–De fet, aquest any al final hauran ofert set concerts: el 23 d’abril van debutar a Londres, a l’O2 Shepherds Bush Empire.

–Sí, quan actuem per primera vegada en un país sempre tenim dubtes, pensem que vindran quatre gats, i quan arriba el moment veiem la sala plena en un 80% o 90% d’espanyols. Europa per a nosaltres és una aventura. Però quan veiem el públic no necessitem parlar gaire anglès.

–Sí que els faria falta per entendre’s una mica amb Boaz Berman, de la companyia israeliana Mayumana, que està de gira amb el musical Rumba!

–¡És la primera vegada que ens podem escoltar asseguts al pati de butaques!

–La idea d’Estopa que transmet el musical, ¿s’ajusta a la seva?

–Ens va sorprendre la història que van crear, a l’estil Romeo i Julieta. No voldria fer cap espòiler, però a l’argument hi ha dos bars, el dels germans Muñoz i el dels Jiménez, aquest en honor a Jero, «el del mig de Los Chichos». Hi ha un amor impossible i les cançons, que entren molt bé. És alguna cosa més que un musical, va més enllà.

–Els musicals se solen fer al voltant de grups que ja no existeixen: Abba, Queen, Mecano… ¿Amb aquest es fan la competència a si mateixos?

–No, perquè en aquests moments no estem oferint res de nou. No és competència, més aviat al revés: aquest espectacle dona més grandesa a les cançons.

–Aquests dies es commemoren els 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona i d’aquell final a ritme de rumba amb Peret, Los Amaya i Los Manolos. ¿Se’n recorda?

–És clar, perfectament. Jo devia tenir 13 anys. El que em va agradar més va ser aquell espectacle amb els mestres. Es van acomiadar els Jocs Olímpics d’una manera molt rumbera, que és també molt catalana. El millor so que es pot donar de Catalunya és la rumba.

–¿Llavors ja era en el seu ambient a casa?

–Sí, sí, els nostres pares ens posaven Los Chichos, Peret, Bordón 4, també Pata Negra… Molta rumba catalana i rumba del sud.

–Encara no tocaven la guitarra.

–El meu pare, sí. Nosaltres vam començar un parell d’anys més tard. I durant un temps vam ser David i José, fins que el 1998 o 1999, al firmar amb la discogràfica, ens vam convertir en Estopa.

–Hi ha grups que es penedeixen d’haver escollit un nom amb precipitació. ¿No és el seu cas?

–No, no, vam fer el nostre brainstorming. Volíem que fos un nom sense article al davant i que fos impactant, tipus Molotov, Ketama… I ens va sortir Estopa. Encara que la gent després ens digui «els Estopa». I 20 anys després continuem sent uns flipats: ens emocionem i ens flipem amb els nostres projectes.

–Aquest 2017 l’han volgut dedicar, sobretot, a compondre. ¿Com s’imagina un pròxim disc d’Estopa?

–Pel que ens està sortint ara, més rumber que rocker, encara que el rockerisme s’hi pot posar després depenent de com ho vulguis produir. A l’hora de compondre, la cançó és lliure i neix sense gènere. Però no ens volem posar dates: anem amb calma, cançó a cançó. Com Cholo Simeone, partit a partit.

–¿Ha escoltat alguns cosa últimament que pugui suposar una nova influència?

–Doncs l’altre dia vaig veure La Pegatina al festival Río Babel i em va encantar: és positivitat i superbonrotllo. Ja els havia sentit i en directe em van agradar encara més.

–¿Què li sembla l’efecte de Despacito

–Bé, cada estiu hi ha una cançó que posen fins a la sacietat i aquest any és aquesta, i em sembla que després de sentir-la 20 vegades fins i tot Luis Fonsi mateix la deu d’odiar.

–¿Una cançó pot arribar a tenir massa èxit?

–Sí, de vegades penses: «¡M’estimen per aquesta cançó, no pel meu físic!» [riu]. A nosaltres ens va passar una mica amb La raja de tu falda, que la vam arribar a treure del repertori d’una gira.

–Si aquests dies es mou per Cadis, potser no està seguint de prop

 l’actualitat política a Catalunya, ¿o sí? ¿Ja sap què faran el dia 1 d’octubre?

–Uf…, el tema de la votació és delicat, perquè no serà una votació, votació, amb totes les garanties d’un referèndum. Ens hem d’acostar encara més a la data per decidir.

–Sempre han dit que estan a favor d’un referèndum.

–Hem dit que no hi ha res més democràtic que celebrar un referèndum, però afegint-hi després que si es fes el nostre vot seria no. No ens agradaria, no veiem que sigui la solució als problemes.

–¿El Govern espanyol hauria de permetre votar?

–Que es pugui votar com el contrari d’una dictadura, sí. Votar és la democràcia. Però s’hauria de votar per tots els temes: per l’educació, per la sanitat… Hi ha d’haver referèndums per això. El problema ara és que el Govern espanyol i el Govern català no es parlen: falta diàleg, que facin unes canyetes, perquè parlant la gent s’entén.

–Arran d’una de les primeres entrevistes llargues d’Estopa a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, el 2001, el llavors president Jordi Pujol els va posar com a exemple de catalans que, quan a l’estiu van al poble, en el seu cas a Extremadura, fan pedagogia de Catalunya. ¿Ho recorda?

–Sí, perfectament. I encara ho continuem fent, perquè la gent té una idea equivocada dels catalans: es pensen que el castellà està perseguit, i de vegades ens diuen «és que sou catalans», com dient «que la cagueu». I això és una cosa que l’hem d’explicar una miqueta. Catalunya és una terra que va acollir i acull gent de tot arreu, i no hauria d’existir aquesta fòbia, però els independentistes creen nacionalistes i els nacionalistes creen independentistes, i és un peix que es mossega la cua. Ara amb l’1 d’octubre veurem què passa, encara que crec que en realitat la tensió és més política que ciutadana.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

–¿No hi ha fractura social?

–Crec que és més cosa dels polítics i que la gent ja s’ha cansat una mica del tema aquest, perquè és el dia de la marmota. A mi, personalment, arribat un moment, ja tant me fa, que em deixin viure...