17 febr 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Hipnòtic i etern Battiato a Peralada

El veterà cantant italià va conquistar els seus fidels seguidors amb un repàs d'un màgic llegat de més de quatre dècades de carrera

César López Rosell

Hipnòtic i etern Battiato a Peralada

Robin Townsend

La nostàlgia no sempre és un error. Ho va posar en evidència, dissabte passat a la nit a Peralada, Franco Battiato (Riposto, Sicília, 1945), un dels més grans poetes de la història de la música italiana. El cantautor i músic, alhora que cineasta, va seduir les diferents generacions de seguidors que estaven representades a la platea i les grades de l’Auditori del Parc del Castell.
Als seus 72 anys, aquest artista que mostra un cert aire de savi despistat, va exhibir tota la vigència del seu llegat de més de quatre dècades amb un recital en què va desgranar 26 temes de les seves diferents èpoques creatives. L’originalitat del seu eclèctic discurs va tornar a conquistar un públic que hi havia anat a experimentar, submergit en la inconfusible atmosfera de les seves cançons, una hipnòtica catarsi.

PROCLAMES

Des del púlpit del divan on va estar assegut gairebé sempre, amb una alfombra persa als peus, l’artista va llançar amb el seu dir-cantar tota una sèrie de proclames sobre l’amor, la política, l’ecologia, la seva visió de l’univers o l’espiritualitat, que van ser seguides amb un silenci religiós. Els diferents estils de la seva trajectòria, des dels inicis romàntics, passant pel rock progressiu, l’experimentació o la música ètnica, van comparèixer a l’esperada cita.
El pas del temps ha minvat la dicció de la seva veu. ¿I què? És tan gran la força de la seva herència i tan envoltants les seves composicions musicals, definitivament eternes, que ningú va semblar prestar gens d’ atenció al fet que en alguns moments la contundència dels teclats d’Angelo Privitera i del piano de Carlo Guaitioli ofeguessin una mica el seu càlid i penetrant discurs. La subtilesa de la corda del Nou Quartetto Italià va ser, en canvi, un bàlsam per a l’artista que va reforçar la màgia de les cançons amb expressius però calmats gestos.

MÉS CÒMODE EN ITALIÀ

Encara que té traduïts a l’espanyol la majoria dels seus hits, Battiato es va sentir més còmode cantant en italià. Va fer una excepció amb la romàntica Un irresistible reclamo i la popularíssima La estación de los amores (amb el «viene y va» murmurat per molts espectadors). Abans havia provocat bravos la seva recreació de l’oportuna Povera patria («pobra pàtria, aixafada pels abusos del poder, de gent infame que no coneix el pudor, governants que són inútils bufons, mentre la primavera triga a arribar»). I, naturalment, amb la bellíssima Nómadas interpretada amb el seu col·lega d’aventures musicals, Yuri Camisasca, amb qui també havia recreat L’ombra de la luce.
Al tram final va recuperar èxits com La canzone dei vecchi amanti, Prospettiva Nievsky, La cura (fruit de la seva col·laboració amb el filòsof Sgalambro), I treni de Tozeur i L’era del cinghiale bianco. I en les propines va deixar pas al seu vessant més espiritual amb Io chi sono i Le nostre animi. Battiato va acabar fent posar dreta la platea, ballant i picant de mans, amb la irresistible cançó Voglio vederti danzare. Inoblidable.